Страница 60 из 62
»Es va cometre, doncs, més aviat? Per ser més exactes, a la una menys vint-i-tres minuts? El meu amic monsieurBouc ha emès un argument a favor d’aquesta suposició: el crit que jo vaig sentir i que va despertar-me del meu son. Però si Ratchett havia pres un hipnòtic, no va poder cridar.Si hagués estat capaç de cridar, ho hauria estat també per a defensar-se d’una manera o altra, i no hem trobat indicis de lluita.
»He recordat que MacQueen m’havia cridat l’atenció no una, sinó dues vegades (i la segona d’una manera ben clara) que misterRatchett no parlava francès. Aleshores he arribat a la conclusió que tot el que havia ocorregut entre la una i els seus voltants, havia estat una comèdia representada en honor meu. Qualsevol hauria pogut caure en el truc del rellotge; és una cosa que surt molt en les novel·les de detectius. Es pretenia que jo fos víctima de la meva pròpia clarividència i que cregués que ja que Ratchett no parlava francès, la veu que jo vaig sentir a la una menys vint-i-tres minuts no podia ser la seva i que Ratchett era ja mort a aquella hora. Però estic convençut que a aquesta hora Ratchett encara dormia.
»Però el truc va tenir èxit! Jo vaig obrir la porta i vaig mirar al defora. Vaig sentir la frase en francès. Per si jo fos tan increïblement espès que no comprengués el significat d’aquella frase, es van ocupar de cridar-me l’atenció. MisterMacQueen m’ho va dir clarament. Em digué: «Perdoni, monsieur Poirot, no pot haver estat mister Ratchett qui ha parlat; ell no parla francès».
»Quina fou, en realitat, l’hora del crim? I qui va matar-lo?
»Segons la meva opinió, i això és només una opinió, misterRatchett va ser assassinat a una hora molt pròxima a les dues, hora màxima que el doctor Constantine ens dóna com a probable.
»Respecte a qui el va matar…
Poirot va fer una pausa mirant el seu auditori. No podia pas queixar-se de falta d’atenció. Tots els ulls estaven fixos damunt d’ell. Hi havia un silenci en què hom hauria pogut sentir el volar d’una mosca.
Poirot va prosseguir lentament:
- M’ha cridat particularment l’atenció l’extraordinària dificultat de poder provar res contra cap dels viatgers del tren i la curiosa coincidència que cada declaració oferia una coartada a una persona determinada. Així, misterMacQueen i el coronel Arbuthnot es proporcionaven unes respectives coartades…, dues persones entre les quals semblava que no hi hagués hagut mai, anteriorment, cap amistat. El mateix ha succeït amb el criat anglès i l’italià, amb la dama sueca i la noia anglesa. M’he dit a mi mateix: «És extraordinari! No pot ser que tots estiguin d’acord!».
»I aleshores, senyors, ho he vist clar. «Tots» estan d’acord, en efecte! Una coincidència de totes aquelles persones relacionades amb el cas Armstrong, que viatjaven en el mateix tren, no solament era improbable, sinó que era «impossible». No podia haver-hi casualitat, sinó «designi». He recordat una observació del coronel Arbuthnot respecte als judicis per jurats. Un jurat es compon de dotze persones (aquí hi ha dotze viatgers); Ratchett va ser apunyalat dotze vegades. El detall que sempre m’ha preocupat, la gran afluència de viatgers en el vagó Istanbul-Calais en aquesta època de l’any, quedava així explicat.
»Ratchett havia escapat a la justícia a Amèrica. No hi havia cap dubte sobre la seva culpabilitat. He imaginat un jurat de dotze persones condemnant-lo a mort i, obligats per les exigències del cas, havent de ser ells mateixos els seus executors. I immediatament, segons aquesta suposició, se m’ha representat el cas amb tota la seva claredat.
»He vist el cas com un perfecte mosaic, en el qual cada persona jugava el seu paper. Estava disposat de tal manera, que si una d’elles resultava sospitosa, venia el testimoniatge d’una altra salvant-la i demostrant la falsedat de la sospita. La declaració de Hardman era necessària en el cas que algun estrany fos considerat sospitós del crim i així se li podria proporcionar una coartada. Fins el més petit detall de la seva declaració va ser preparat per endavant. Tot l’assumpte va ser planejat de manera molt enginyosa i disposat talment que cada nova peça d’aquest trencaclosques que aparegués, faria la solució més difícil encara. Com ha observat el meu amic monsieurBouc, el cas semblava fantàsticament impossible! Aquesta era, precisament, la impressió que es pretenia causar.
»Aquesta solució, ho explica tot? Sí. La natura de les ferides (infligides cadascuna per una persona diferent). Les falses cartes d’amenaces (falses perquè eren irreals, escrites només per a presentar-les com a proves). Naturalment hi hagueren autèntiques cartes advertint a Ratchett la seva sort, les quals foren destruïdes per MacQueen, substituint-les per les altres. Després, la història de Hardman dient que havia estat cridat per Ratchett (una mentida, naturalment, des del començament fins al final); la descripció molt convenient, i que tenia el mèrit de no acusar cap dels actuals conductors dels vagons llit i que podia ser aplicada el mateix a un home que a una dona.
»La idea de matar a punyalades és, a primera vista, molt curiosa, però si es reflexiona bé, s’adaptava a les circumstàncies perfectament. Una daga és una arma que pot ser utilitzada per qualsevol, fort o feble, i que, a més, és silenciosa. M’imagino, però també puc estar equivocat, que cada persona va entrar, per torn, i a les fosques, en el compartiment de Ratchett, a través del de mistressHubbard i va descarregar el seu cop. Aquestes persones no sabran mai qui el va matar realment.
»La darrera carta, que Ratchett segurament va trobar damunt el seu coixí, va ser curosament cremada. Sense cap referència al cas Armstrong, no hi havia cap raó per a sospitar d’algun dels viatgers del tren. Podria atribuir-se el crim a un estrany, i l’home «moreno, baix i amb veu efeminada» hauria estat vist per un o més viatgers que deixarien el tren a Brod.
»No sé exactament què va succeir quan els conspiradors van descobrir que una part del seu projecte no podria portar-se a terme degut a la tempesta de neu. M’imagino que hi degué haver una ràpida consulta i que va decidir-se de seguir endavant. És cert que ara tots i cadascun dels viatgers es podrien considerar com sospitosos, però aquesta possibilitat ja havia estat prevista. L’única cosa que calia fer, era augmentar la confusió. A tal fi es deixaren caure en el compartiment del mort dos «indicis»: un acusava el coronel Arbuthnot (el qual tenia la coartada més ferma i la relació del qual amb la família Armstrong era més difícil de provar) i l’altre, el mocador, que acusava la princesa Dragomiroff, la qual, en virtut de la seva posició social, la seva particular feblesa física i la coartada garantida per la seva cambrera i el conductor, es trobava pràcticament en una situació inexpugnable.
»Per a embolicar més el problema van fer sorgir un nou obstacle: la mítica dona del quimono de seda escarlata. Jo mateix havia de donar fe de l’existència d’aquesta dona. Algú va descarregar un gran cop a la meva porta. Em vaig aixecar, vaig treure el cap per la porta i vaig veure un quimono de color escarlata que desapareixia a distància. Una ben triada selecció de persones: el conductor, missDebenham i MacQueen, també la veieren. Suposo que algú amb el sentit de l’humor va col·locar en la meva maleta el famós quimono escarlata mentre jo interrogava la gent en el vagó restaurant. No tinc idea d’on devia sortir aquell quimono. Sospito que devia ser de propietat de la comtessa Andrenyi, ja que el seu equipatge contenia només una negligéede chiffon,més apropiada com a vestit per a prendre el te, que no pas com a bata.