Assassinat a l'Orient Express

-  C’est possible-va admetre monsieurBouc de mala gana.

Poirot va mirar mistressHubbard.

- Què anava a dir, madame?

- Doncs, no ho sé exactament… ¿Creu, vostè, que jo també vaig oblidar de retardar el meu rellotge?

- No, madame.Jo crec que vostè va sentir passar l’individu… però d’una manera inconscient; més tard vostè va tenir el malson de creure que hi havia un home en el seu compartiment, i despertant-se sobresaltada va tocar el timbre insistentment, cridant el conductor -va explicar Poirot.

- Bé, és possible… -va admetre mistressHubbard.

La princesa Dragomiroff va mirar Poirot fixament.

- ¿Com explica la declaració de la meva cambrera, monsieur? -va preguntar la princesa.

- Molt senzillament, madame.La seva cambrera ha reconegut el mocador que jo li he ensenyat com pertanyent a vostè. I, encara que d’una manera poc hàbil, ha intentat de protegir-la. Va topar amb l’assassí, però amb anterioritat, mentre el tren estava aturat a l’estació de Vincovci. Ella ha pretès haver-lo vist una hora després, amb la vaga idea de proporcionar-li a vostè una segura coartada.

La princesa va abaixar el cap.

- Ha pensat en tot, monsieur.L’admiro.

Va fer-se un silenci.

De sobte, un cop de puny donat damunt la taula pel doctor Constantine, els va sobresaltar tots.

- No! -digué-. No, no i una altra vegada no! Aquesta explicació no té ni cap, ni peus. És diferent per dotze detalls. El crim no es va pas cometre d’aquesta manera…, i monsieurPoirot ho sap perfectament.

Poirot va dirigir-li una curiosa mirada.

- Bé -digué-. Ja veig que caldrà que els doni la meva segona solució. Però els prego de no abandonar aquesta massa de pressa. Potser estaran d’acord amb ella una mica més tard.

Poirot va tornar a encarar-se amb els altres.

- Hi ha una altra possible solució del crim. Heus ací com hi he arribat.

»Quan he acabat de sentir totes les declaracions, m’he ajagut, he tancat els ulls i m’he posat a «pensar». Alguns punts se’m presentaven com dignes d’interès. He explicat aquests punts als meus dos col·legues. Alguns d’ells estan ja aclarits, per exemple, el de la taca de greix en un passaport, etc. Recordaré només, d’una manera ràpida, els altres. El primer i el més important és una observació que va fer-me monsieurBouc en el vagó restaurant, durant el dinar, el primer dia després de la sortida d’Istanbul; va fer-me observar que l’aspecte del menjador era molt interessant perquè hi havia representades diverses nacionalitats i moltes classes socials.

»Vaig estar d’acord amb ell, però quan després hi vaig reflexionar, vaig preguntar-me si aquella barreja hauria estat possible en altres condicions. I em vaig contestar que tal cosa només podria passar a Amèrica. A Amèrica pot haver-hi una llar composta de diverses nacionalitats: un xofer italià, una institutriu anglesa, una mainadera sueca, una cambrera francesa, etc. Això m’ha portat al meu sistema de les suposicions, és a dir, que he atribuït a cada persona un determinat paper en el drama Armstrong, tal com ho fa un director d’escena als seus actors. Bé, això m’ha donat un resultat extremament interessant i satisfactori.

»En la meva imaginació he repassat, també, la declaració de cadascun de vostès amb uns resultats molt curiosos. Agafem, primerament, la declaració de misterMacQueen. La meva primera entrevista amb ell ha estat completament satisfactòria. Però en la segona m’ha fet una estranya observació. Li he explicat que havíem trobat una nota en la qual es feia menció del cas Armstrong. I ell m’ha dit: «Però si…», ha fet una pausa i ha continuat: «Vull dir que segurament ha estat un oblit del vell».

»M’he adonat de seguida que allò no era pas el que havia començat de dir. Suposem que el que anava a dir fos: «Però si es va cremar!».En aquest cas, MacQueen coneixia la nota així com també la seva destrucció,en altres paraules, era o bé l’assassí o bé un seu còmplice.

»Ara anem al criat. Ha dit que el seu amo tenia el costum de prendre un medicament per a poder dormir, quan viatjava amb tren. Això podia ser veritat, però, el va prendre Ratchett la nit passada? La pistola automàtica que havia posat sota el coixí desmenteix aquesta afirmació. Ratchett es proposava d’estar en guàrdia aquella nit. Si va prendre algun hipnòtic, va ser sense el seu coneixement. Qui li va administrar? Naturalment, MacQueen o bé el criat.

»Arribem ara a la declaració de misterHardman. Jo he cregut tot el que m’ha dit referent a la seva identitat, però quan m’ha parlat dels mètodes que havia emprat per tal de salvaguardar misterRatchett, la seva història m’ha semblat absurda, ni més, ni menys. L’únic mitjà efectiu de protegir misterRatchett hauria estat de passar la nit en el seu compartiment o en algun lloc des d’on hagués pogut vigilar la seva porta. L’única cosa que la seva declaració m’ha demostrat clarament és que cap dels viatgers d’aquella banda del tren no havia pogut assassinar Ratchett.Això limitava la possibilitat de l’assassí al voltant del vagó Istanbul-Calais. M’ha semblat un fet estrany i inexplicable i n’he pres nota per tal d’examinar-lo novament.

»Vostès probablement estan assabentats, ara, de les paraules que vaig sorprendre entre missDebenham i el coronel Arbuthnot. Em va cridar molt l’atenció que el coronel anomenés «Mary» a missDebenham i la tractés en termes de franca intimitat. Però el coronel calia que aparentés que l’havia coneguda només uns quants dies abans…, i jo conec els anglesos del tipus del coronel. Encara que s’hagués enamorat de la noia al primer cop d’ull, hauria avançat lentament i respectuosament, sense precipitar les coses. Per tant, vaig deduir que, en realitat, el coronel i missDebenham es coneixien realment molt bé i, per alguna o altra raó, pretenien desconeixe’s. Un altre petit detall va ser la seva fàcil familiaritat amb el terme «a llarga distància», parlant d’una trucada telefònica. Tanmateix, missDebenham m’ha dit que no havia estat mai als Estats Units, on és emprada aquesta frase de manera molt corrent.

»Passem ara a un altre testimoni. MistressHubbard ens ha dit que, ajaguda al llit no podia veure si la porta de comunicació era tancada o no, i que va demanar a missOhlsson que ho mirés. Doncs bé, encara que la seva afirmació hauria pogut ser certa en el cas d’haver ocupat un dels compartiments número dos, quatre, dotze o altres números parells, en els quals el passador està col·locat sota la maneta de la porta, en els números senars, com, per exemple, el compartiment número tres, el passador està molt per damunt de la maneta i, per tant, no podia estar tapat per la bossa de l’esponja. M’he vist, doncs, obligat d’arribar a la conclusió que mistressHubbard havia inventat l’incident que no havia ocorregut mai.

»I ara em permetran de dir algunes paraules respecte al «temps». Segons la meva opinió, el punt realment interessant sobre el rellotge abonyegat va ser el lloc on l’hem trobat: a la butxaca del pit del pijama de misterRatchett, un lloc completament inadequat i absurd per a guardar un rellotge, especialment quan ja hi ha un clau especial per a penjar-lo a la capçalera del llit. He tingut, doncs, la seguretat que el rellotge havia estat col·locat deliberadament a la butxaca del pijama. El crim, per consegüent, no s’havia comès, doncs, a un quart de dues.