Страница 58 из 62
- No compti amb mi -va dir misterHardman-. No sé res de res. Només estic ple d’admiració natural. M’estranya, però, que no digui res de les dues persones que falten: la cambrera i la vella senyora americana. ¿Cal suposar que són les dues úniques persones i
- A menys -digué Poirot somrient- que les reunim a la nostra col·lecció, com diré?, com a majordoma i com a cuinera de la família Armstrong, per exemple.
- Bé, res en el món ja no em sorprendria, ara -digué misterHardman amb tranquil·la resignació-. Una casa de boigs, ve’t aquí què és aquest tren!
- Ah!, mon cher!, això ja seria forçar massa les coincidències -digué monsieurBouc-. Tots no hi poden pas estar complicats.
Poirot se’l va quedar mirant.
- Vós no ho compreneu -digué-. No compreneu res. Digueu-me, sabeu qui va matar Ratchett?
- I vós? -replicà monsieurBouc.
- Jo, sí -respongué Poirot-. Ja fa temps que ho sé. Ho veig tan clar que m’estranya que vós no ho hagueu vist també.
Va mirar Hardman i li preguntà:
- I vostè?
El detectiu va moure el cap i mirà amb curiositat Poirot.
- Jo tampoc -va contestar-. No sé res. ¿Qui d’entre ells ha estat?
Poirot va guardar un minut de silenci. Després digué:
- ¿Voldrà ser tan amable, misterHardman, de reunir-los tots aquí? En aquest cas hi ha dues solucions possibles. Vull exposar-les davant tots vostès.
Capítol IX
Poirot proposa dues solucions
Els viatgers anaren arribant al vagó restaurant i anaven asseient-se al voltant de les taules. Més o menys, tots tenien la mateixa expressió: una barreja d’expectació i de temor. La dama sueca ploriquejava i mistressHubbard la consolava.
- Cal que es tranquil·litzi, amiga meva. Tot anirà perfectament. No ha de perdre la serenitat. Si un de nosaltres és un indecent assassí, tots sabem perfectament que no pot ser vostè. Caldria ser boig per a pensar tal cosa. Segui aquí i no es preocupi.
La seva veu va extingir-se quan Poirot va posar-se dret.
El conductor del vagó llit es va aturar al costat de la porta.
- Permetrà que em quedi, monsieur?
- Certament, Michel.
Poirot va aclarir-se el coll.
- Messieurs et mesdames,parlaré en anglès, ja que penso que tots el coneixen poc o molt. Ens trobem aquí per tal d’investigar la mort de Samuel Edward Ratchett, àlies Cassetti. Hi ha dues possibles solucions al crim. Les exposaré totes dues i preguntaré a monsieurBouc i al doctor Constantine, aquí presents, que jutgin quina és la veritable.
»Ara, tots vostès coneixen ja els fets d’aquest cas. MisterRatchett ha estat trobat aquest matí apunyalat. Va ser vist en vida, per darrera vegada, a les dotze trenta-set de la passada nit, quan va parlar amb el conductor del vagó llit a través de la porta. S’ha trobat un rellotge tot abonyegat en una butxaca del seu pijama, el qual marcava un quart de dues. El doctor Constantine ha examinat el cadàver i calcula l’hora de la mort entre mitjanit i les dues del matí. Mitja hora després de les dotze, com ja saben tots vostès, el tren va veure’s obligat a aturar-se degut a una tempesta de neu. Després d’aquesta hora, va ser completament impossible a ningú sortir del tren.
»La declaració de misterHardman, membre de l’agència de detectius de Nova York -diversos caps es giraren per mirar misterHardman-, demostra que ningú no va poder passar per davant del seu compartiment (número setze, a l’extrem del passadís) sense ser vist per ell. Ens veiem, per tant, obligats d’admetre la conclusió que l’assassí cal que es trobi entre els ocupants d’un vagó determinat: el vagó Istanbul-Calais.
«Aquesta «era» la nostra teoria.
- Comment?-va exclamar monsieurBouc alarmat.
- Però els exposaré una altra teoria. És molt senzilla. MisterRatchett tenia un enemic a qui temia. Va donar la descripció d’aquest enemic a misterHardman i li digué que l’atemptat, si s’efectués, es realitzaria, probablement, durant la segona nit després de la sortida d’Istanbul.
»Però no puc dir-los, senyores i senyors, que misterRatchett sabia molt més del que va dir. L’enemic, tal com misterRatchett esperava, va pujar al tren a Belgrad o, possiblement, a Vincovci,per la porta que van deixar oberta el coronel Arbuthnot i misterMacQueen, els quals acabaven de baixar a l’andana. El criminal anava proveït d’un uniforme d’empleat dels Wagons-Lits, posat damunt el seu vestit ordinari, i d’una clau de pas que li va permetre l’accés al compartiment de misterRatchett, malgrat que la porta era tancada. MisterRatchett estava sota els efectes d’una droga hipnòtica. Aquell home el va apunyalar amb gran ferocitat i va sortir del compartiment per la porta de comunicació amb el compartiment de mistressHubbard…
- Així va ser, exactament -digué mistressHubbard afirmant amb el cap.
- Va llançar la daga -va continuar dient monsieurPoirot- a l’espongera de mistressHubbard, en passar. Sense adonar-se’n, va perdre un botó del seu uniforme. Aleshores sortí al passadís i en el primer compartiment buit que va trobar, va ficar l’uniforme, precipitadament, en una maleta, i pocs minuts després, vestit amb el seu vestit ordinari, va abandonar el tren poc abans que aquest es posés en marxa. A la sortida va utilitzar el mateix camí que per a entrar: la porta propera al vagó restaurant.
Tots els oients deixaren escapar un sospir.
- I respecte al rellotge? -va preguntar misterHardman.
- Aquí va l’explicació completa: mister Ratchett va oblidar de retardar-lo d’una hora, com hauria calgut que fes, a Tzaribrod.El seu rellotge encara duia l’hora de l’Europa oriental, la qual avança d’una hora respecte a l’Europa central. Era, doncs, «un quart d’una» quan misterRatchett va ser apunyalat, i no un quart de dues.
- Però aquesta explicació és absurda -va exclamar monsieurBouc-. ¿Què ens diu de la veu que es va sentir dins el compartiment, a la una menys vint-i-tres minuts? ¿Va ser la veu de Ratchett, o bé la del seu assassí?
- No pas necessàriament. Va poder ser, perfectament, una tercera persona. Algú que va entrar per parlar amb misterRatchett i el va trobar mort. Aleshores va tocar el timbre per tal de cridar el conductor, però es va espantar, tement que se l’acusés del crim, i va parlar fent veure que era Ratchett.