Страница 57 из 62
Foscarelli no s’acabava de decidir.
- ¿No comprèn, vostè, que jo no he estat…, que no tinc res a veure amb tot això?
- Li he dit que pot retirar-se.
- Això és una conspiració. Vostès em volen perdre! Tot per culpa d’un marrà que hauria hagut d’acabar a la cadira elèctrica! Va ser una infàmia que no hi acabés. Si hagués estat jo… m’haurien detingut.
- Però no va ser vostè. Vostè no va tenir res a veure amb el rapte de la nena.
- Què està dient? Aquella criatura era l’encís de la casa! «Tonio», em deia. Es ficava dins el cotxe i feia veure que conduïa. Tots els de la casa l’adoràvem! Fins i tot la policia va acabar per comprendre-ho. Oh!, pobreta nena meva!
La seva veu va fer-se suau. Les llàgrimes ompliren els seus ulls. De sobte, va girar en rodó i va sortir del vagó restaurant.
- Pietro! -va cridar Poirot.
L’empleat del vagó restaurant va comparèixer.
- El número deu; la dama sueca.
- Bien, monsieur.
- Una altra? -va exclamar monsieurBouc-. Ah, no, no és possible. Li dic que no és possible.
- Mon cher,cal «saber». Encara que al final tots els viatgers del tren provin que tenien un motiu per a matar Ratchett, cal que ho esbrinem. I una vegada que ho haurem esbrinat, podrem determinar definitivament on menteix el culpable.
- El cap em roda -s’exclamà monsieurBouc.
Greta Ohlsson va ésser introduïda benèvolament per l’empleat… Plorava amargament.
Es va deixar caure damunt el seient davant Poirot i es va eixugar les llàgrimes amb un gran mocador.
- No es desesperi, mademoiselle.No es desesperi -Poirot va dir-li, donant-li copets a l’esquena-. Només unes quantes paraules de veritat, això és tot. ¿Vostè era la mainadera que tenia al seu càrrec la petita Daisy Armstrong?
- És veritat…, és veritat -va gemegar la infeliç-. Ah!, era un angelet…, un angelet. Només coneixia la bondat i l’amor i ens la va arrabassar aquell home malvat i cruel. Pobra mare, i l’altra criatura que no va arribar al món! Vostè no pot comprendre-ho, no. Si haguessin estat allí, com jo, quan la terrible tragèdia… Per això no he dit la veritat aquest matí. He tingut por…, por! Estava tan contenta de saber que aquell malvat ja no podria torturar més criaturetes! Ah!, no puc parlar…, no trobo paraules…
Va tornar-se a posar a plorar amb més vehemència que abans. Poirot va tornar-li a picar amablement l’esquena.
- Bah, bah! Ja ho comprenc. Ho comprenc tot. No li faré més preguntes. N’hi ha prou que vostè hagi confessat la veritat. Li dic que ja la comprenc.
Entre sanglots inarticulats, Greta Ohlsson va posar-se dreta i es dirigí amb passes vacil·lants cap a la porta. En arribar-hi va topar amb un individu que entrava.
Era el criat, Masterman.
Es va dirigir directament devers Poirot i es posà a parlar en el seu acostumat to de veu, tranquil i impersonal.
- Espero que no seré inoportú, sir.He cregut que seria millor venir de seguida i explicar-li la veritat. Jo vaig ser assistent del coronel Armstrong durant la guerra, sir,i, després, el seu criat a Nova York. Em temo que he ocultat aquest fet aquest matí. He cregut que havia fet malament i per això he vingut a excusar-me i a explicar-l’hi. Espero, sir,que no sospitarà de Tonio, en tot cas. El vell Tonio, sir,és incapaç de fer mal a una mosca. I jo puc assegurar-li positivament que no va sortir del compartiment en tota la passada nit. Ja veu, doncs, que Tonio no ho ha pogut fer. Tonio pot ser un estranger, sí, però és una criatura inofensiva, no com aquells italians assassins que a vegades llegim en els diaris.
Va callar.
Poirot va mirar-lo de fit a fit.
- És tot el que té a dir?
- Això és tot, sir.
Va fer una pausa, però, com que Poirot no deia res, demanà excuses i, després d’un petit moment de titubeig, va deixar el vagó restaurant de la mateixa manera, quieta i silenciosa, com havia arribat.
- Això -digué el doctor Constantine- és més desenraonat i improbable que qualsevol roman policierque jo hagi llegit.
- Estic d’acord amb vostè -respongué monsieurBouc-. Dels dotze viatgers d’aquest vagó, nou han confessat que tenien alguna relació amb el cas Armstrong. Qui serà el proper, li pregunto?
- Gairebé puc donar-li la contesta a la seva pregunta -va contestar Poirot-. Aquí tenim el nostre detectiu americà, misterHardman.
- Vindrà a confessar-se?
Abans que Poirot pogués respondre, l’americà havia arribat ja a llur taula. Els va fer l’ullet, va asseure’s davant Poirot i va començar a parlar.
- Què passa, exactament, en aquest tren? Sembla una casa de boigs.
Poirot li va fer l’ullet, també, i li va preguntar, de sobte:
- ¿Està segur, misterHardman, que no havia estat, vostè, jardiner a casa els Armstrong?
- No tenien jardiner -va contestar misterHardman.
- O majordom?
- No sóc prou fi per a una col·locació com aquesta. No, jo no he tingut mai cap relació amb la casa Armstrong…, però estic per creure que sóc l’únic passatger d’aquest tren que no en va tenir. Pot indicar-me’n algun?
- Certament, és una mica sorprenent -digué Poirot amb indulgència.
- C’est rigolo-intervingué monsieurBouc.
- ¿S’ha format alguna idea respecte al crim, misterHardman? -va inquirir Poirot.
- No, senyor. No se m’ocorre res. Estic vençut. Tots el viatgers no poden pas estar complicats, però dir qui és el culpable, és superior a mi. ¿Com ha pogut, vostè, arribar a descobrir tot el que sap? -preguntà.
- Sóc un endevinador.
- Aleshores, cregui’m, vostè és un hàbil endevinador. Sí, jo proclamaré que vostè és un gran endevinador!
MisterHardman va arrepapar-se en el seu seient i va mirar Poirot amb tota admiració.
- Ja em perdonarà -digué-, però ningú no ho creuria donat el seu aspecte. Em trec el capell davant vostè. Em descobreixo.
- Vostè és molt amable, misterHardman.
- Oh, no. Res d’això. És la pura veritat.
- De totes maneres -digué Poirot-, el problema encara no està resolt. ¿Podem dir amb tota seguretat que sabem qui va matar Ratchett?