Добавить в цитаты Настройки чтения

Страница 56 из 62



- No pot confiar-me el seu secret, mademoiselle?

La veu de Poirot era suau i persuasiva en alt grau.

Ella digué en veu baixa:

- No puc…, no puc.

I, de sobte, sense que ningú s’ho esperés, va enfonsar la cara entre les seves mans i va rompre a plorar amargament, desconsoladament.

El coronel s’aixecà d’un salt i va córrer cap al seu costat.

- Jo…

Va callar i, encarant-se furiosament amb Poirot, digué:

- Li trencaré tots els ossos del seu condemnat cos, miserable!

Monsieur!-va protestar monsieurBouc.

Arbuthnot va adreçar-se a la noia:

- Mary…, per Déu!

La noia va aixecar-se.

- No és res. Ja estic bé. ¿Em necessita per alguna cosa més, monsieurPoirot? Si em necessita, vingui a trobar-me. Oh!, he estat una estúpida… Quantes ximpleries he fet!

Va sortir ràpidament del vagó. Arbuthnot, abans de seguir-la, tornà a encarar-se amb Poirot.

MissDebenham no té res a veure amb tot això, res, m’ha entès bé? I si torna a molestar-la, li caldrà heure-se-les amb mi!

I dit això, se n’anà.

- M’agrada veure un anglès enfadat -va dir Poirot-. És molt divertit. Quant més emocionats estan, més malament parlen.

Però monsieurBouc no s’interessava per les reaccions emocionals dels anglesos. Se sentia aclaparat d’admiració envers el seu amic.

Mon cher, vous êtes épatant!-va exclamar-. Una altra suposició miraculosa! C’est formidable!

- És increïble amb quina facilitat esbrina les coses! -digué, admirativament, el doctor Constantine.

- Oh!, aquesta vegada no reclamo cap mèrit. No era cap suposició. La comtessa Andrenyi pràcticament m’ho ha dit tot.

Comment?No pot ser!

- Vostès deven recordar que li he preguntat per la seva institutriu o senyoreta de companyia Jo ja havia pensat que «si» Mary Debenham estava complicada en l’assumpte, necessàriament havia d’haver viscut amb la família Armstrong acomplint alguna ocupació.

- Sí, però la comtessa Andrenyi ha descrit la seva institutriu com una persona totalment diferent.

- Exactament. Molt alta, de mitjana edat, amb els cabells color de panotxa, de fet, exactament l’oposat de missDebenham en tots els aspectes. Però quan ella ha inventat el nom, ha estat degut a una associació d’idees, inconscient. Ella ha dit que es deia missFreebody, oi?

- Sí.

Eh bien, potser vostès no ho saben, però a Londres hi ha una botiga que es deia fins fa poc Debenham amp; Freebody. Amb el nom de Debenham en el seu cap, la comtessa n’ha cercat un altre ràpidament i el primer que se li ha acudit ha estat Freebody. Naturalment, jo ho he comprès immediatament.

- Encara una altra mentida. ¿Quina necessitat ha tingut de mentir?

Ma foi-respongué monsieurBouc violentament-. En aquest tren tothom menteix?

- Això és el que nosaltres hem d’esbrinar -digué Poirot.

Capítol VIII



Noves revelacions sorprenents

- Ja no em sorprendrà res més! -digué monsieurBouc-. Res! Ni tan sols si tots els passatgers d’aquest tren confessessin que havien viscut amb la família Armstrong!

- Heus ací una profundíssima observació -contestà Poirot-. ¿Li agradaria sentir el que té per dir-nos el seu sospitós predilecte, l’italià?

- ¿Farà un altre experiment de les seves famoses suposicions?

- Precisament.

- El seu és, veritablement, un cas extraordinari -digué Constantine.

- No, molt natural.

MonsieurBouc va agitar els braços amb còmica desesperació.

- Si d’això en dieu natural, mon ami…

No trobava paraules.

Mentrestant, Poirot va cridar un empleat del vagó restaurant, per tal d’anar a cercar Antonio Foscarelli.

El robust italià mirava, recelós, quan va entrar al restaurant. Llançava ullades nervioses a tots costats, com un animal caigut a la trampa.

- Què volen, vostès? -va preguntar-. No tinc res per a dir-los. Res, ja ho saben! Per Dio…-I va clavar un cop de puny damunt la taula.

- Sí. Vostè té alguna cosa per a dir-nos -va exclamar Poirot amb energia-. La veritat!

- La veritat? -Va donar una mirada de temor a Poirot.

Ara tot el seu aplom i la seva afabilitat havien desaparegut.

Mais oui.És possible que jo ja la conegui. Però serà un punt a favor seu si surt de la seva boca espontàniament.

- Vostè parla com la policia americana. «Canta clar», diuen, «canta clar»!

- Ah!, té alguna experiència de la policia de Nova York?

- No, no, mai. No van poder provar mai res contra mi. No seria pas per no intentar-ho…

Poirot va dir tranquil·lament:

- Això fou en el cas Armstrong, oi? Vostè era el xofer, no?

Els seus ulls es trobaren amb els de l’italià. Havia desaparegut la fanfarroneria del corpulent italià, igual com un globus desinflat.

- Si ho sap, per què m’ho pregunta?

- Per què ha mentit aquest matí?

- Per raons del negoci. A més, no tinc confiança en la policia iugoslava. Odia els italians. No em farien justícia.

- Potser és, precisament, justícia el que li farien!

- No, no, no tinc res a veure amb el que ha passat aquesta nit. Jo no vaig sortir del meu compartiment ni una sola vegada. L’anglès pot dir-ho. Jo no he matat aquest porc…, aquest Ratchett. Vostè no pot provar res en contra meu.

Poirot va escriure alguna cosa en un full de paper. Després va alçar la vista i digué tranquil·lament:

- Molt bé. Ja pot retirar-se.