Страница 55 из 62
Arbuthnot va mirar-lo astorat.
- En realitat, jo desitjava veure’l per un assumpte completament diferent -continuà Poirot-. MissDebenham potser li haurà dit que jo vaig sorprendre algunes paraules entre vostès dos, a l’estació de Konya.
Arbuthnot no va contestar.
- Ella deia: «Ara no. Ara no. Quan tot hagi acabat. Quan tot sigui lluny de nosaltres». ¿Sap vostè a què es referien aquestes paraules?
- Ho sento, monsieurPoirot, però haig de negar-me a contestar aquesta pregunta.
- Pourquoi?
El coronel digué, obstinadament:
- Li suggereixo que pregunti primerament a missDebenham el significat d’aquelles paraules.
- Ja ho he fet.
- I s’ha negat a explicar-l’hi?
- Sí.
- Aleshores, crec que està perfectament clar, fins i tot per a vostè, que els meus llavis romanguin closos.
- No vol descobrir el secret d’una dama?
- Pot interpretar-ho així, si li plau.
- MissDebenham m’ha dit que aquelles paraules es referien a un assumpte particular.
- Aleshores, ¿per què no accepta, vostè, aquesta explicació?
- Perquè, coronel Arbuthnot, missDebenham és el que podríem dir una persona altament sospitosa.
- Això és un contrasentit -digué el coronel tot acalorat.
- No és cap contrasentit.
- Vostè no té cap prova en contra d’ella.
- ¿No n’hi ha prou amb el fet que missDebenham era la institutriu de la família Armstrong a l’època que van raptar la petita Daisy Armstrong?
Hi hagué un moment de silenci mortal.
Poirot va moure el cap lentament.
- Veu? -digué-. Nosaltres sabem molt més del que vostè es pensa. Si missDebenham és i
El coronel va aclarir-se la gola.
- Vol dir que vostè no està en un error?
- No, no estic en un error. ¿Per què m’ha mentit missDebenham?
El coronel Arbuthnot va arronsar-se d’espatlles.
- Serà millor que li ho pregunti a ella. Segueixo creient que vostè està equivocat.
Poirot va alçar la veu i va cridar. Un empleat del vagó restaurant va comparèixer des de l’extrem del vagó.
- Vagi i digui a la senyora anglesa del número onze que faci el favor de venir aquí.
- Bien, monsieur.
El cambrer va sortir. Els quatre homes romangueren silenciosos. El rostre del coronel Arbuthnot semblava tallat en fusta, era rígid i impassible.
L’empleat va tornar.
- La senyora diu que ve de seguida, monsieur.
- Gràcies.
Un minut o dos més tard, Mary Debenham aparegué en el vagó restaurant.
Capítol VII
La identitat de Mary Debenham
Va entrar sense capell. El seu cap, alt, tirat endarrera, semblava que desafiés. Era bellíssima en aquell moment.
La seva mirada va aturar-se, per un instant, sobre el coronel Arbuthnot…, però només fou un instant
- Desitjava veure’m?
- Voldria preguntar-li, mademoiselle,¿per què ens ha mentit aquest matí?
- Mentir-li, jo? No sé pas a què es refereix.
- Vostè ens ha ocultat el fet que a l’època que va ocórrer la tragèdia Armstrong, vostè vivia en aquella casa. Vostè m’ha dit que no havia estat mai a Amèrica.
Poirot observà que la xicota empal·lidia un moment, però va recuperar-se tot seguit.
- Sí -digué-. És cert.
- No, mademoiselle.És fals.
- No m’ha comprès. Vull dir que és cert que li he mentit.
- Ah!, així ho confessa?
Els seus llavis es corbaren en un somriure.
- Certament. Ja que m’ha descobert.
- Almenys és franca, mademoiselle.
- No em queda altre remei que ser-ho.
- Bé, naturalment, és cert. I ara, mademoiselle,puc preguntar-li la raó de les seves evasives?
- No l’endevina, monsieurPoirot?
- No, no l’endevino, mademoiselle.
Ella respongué en un to de veu tranquil, però on podien advertir-se senyals de duresa:
- Cal que em guanyi la vida.
- I això vol dir…?
Ella va alçar els ulls i el mirà cara a cara.
- ¿Què pot saber, vostè, monsieurPoirot, de la lluita que cal lliurar per tal d’obtenir i de conservar una col·locació decent? ¿Creu, vostè, que una noia que hagi estat detinguda com a complicada en un cas d’assassinat, i que el seu nom i la seva fotografia han estat reproduïts en tots els diaris anglesos, pot ser admesa com a institutriu en cap família anglesa, per modesta que aquesta sigui?
- No veig per què no -va replicar Poirot- si ningú no té res per a blasmar-li.
- No es tracta de blasmes, monsieurPoirot. És la publicitat! Fins ara, he aconseguit triomfar en la vida. He estat molt ben pagada i he tingut col·locacions molt agradables. No havia, doncs, d’arriscar la meva situació per una cosa que no valia la pena…
- Permeti que li digui, mademoiselle,que respecte a això jo hauria estat millor jutge que no pas vostè.
La noia s’arronsà d’espatlles.
- Per exemple, vostè hauria pogut ajudar-me a identificar certes persones.
- Què vol dir?
- ¿És possible, mademoiselle,que no hagi reconegut la comtessa Andrenyi, la germana petita de mistressArmstrong, la qual va tenir com a alumna a Nova York?
- La comtessa Andrenyi? No! -Va negar amb el cap-. Li semblarà extraordinari a vostè, però no l’he reconeguda. Quan la vaig conèixer era una nena encara poc desenvolupada… D’això deu fer uns tres anys. És cert, però, que la comtessa em recordava algú…, em tenia intrigada. Però està tan canviadíssima…, no hauria cregut mai que pogués tenir relació amb la meva petita alumna americana. Bé és cert que només vaig mirar-la casualment quan va entrar al vagó restaurant. Vaig fixar-me més en el seu vestit que no pas en la seva cara -digué somrient-, les dones som així! A més…, jo tenia les meves preocupacions.