Страница 54 из 62
- Ja pot veure la situació tan difícil en què em trobo, madame.Respecte al mocador, puc creure-la? bé tracta d’encobrir la filla de la seva amiga?
- Ah!, ja comprenc què vol dir. -La seva cara va intentar un feble somriure-. Bé, messieurs,aquesta declaració meva es pot provar molt fàcilment. Els donaré l’adreça de la casa de París que confeccionen els meus mocadors. Només els han d’ensenyar aquest i els informaran que el van fer per encàrrec meu fa cosa d’un any. El mocador és meu, messieurs.
La princesa va aixecar-se.
- Desitgen preguntar-me alguna cosa més?
- La seva cambrera, madame,no ha reconegut aquest mocador quan se li ha ensenyat aquest matí.
- Doncs, l’ha d’haver reconegut. ¿L’ha vist i no ha dit res? Ah, bé, això demostra que ella també pot ser lleial.
Amb una lleugera inclinació de cap, la princesa va sortir del vagó restaurant.
- Calia que fos així -va murmurar Poirot-. Jo vaig notar un petit titubeig quan vaig preguntar a la cambrera si sabia a qui pertanyia el mocador. Va dubtar un instant si confessava o no que era de la seva mestressa.
- Ah! -va dir monsieurBouc amb un gest característic-. És terrible aquesta vella!
- Pot haver assassinat Ratchett? -va preguntar Poirot al doctor.
El doctor va fer un gest negatiu amb el cap.
- Aquelles ferides…, les que penetraren profundament travessant els músculs, no han pogut ser obra d’una persona tan feble físicament.
- I les altres?
- Les superficials, sí.
- Estic pensant -digué Poirot- en l’incident d’aquest matí quan he dit a la princesa que la seva força radicava més en la seva voluntat que no pas en el seu braç. Aquella observació era una mena de trampa. Jo volia veure si mirava el seu braç dret o l’esquerre. Però no n’ha mirat cap. I m’ha donat una resposta molt estranya. M’ha dit: «No, ja no tinc força en els braços. No sé si cal alegrar-me’n o bé lamentar-ho». És una observació molt curiosa. Això confirma la meva opinió sobre el crim.
- Però no ens ha aclarit si és esquerrana!
- No. A propòsit, ¿s’ha fixat que el comte Andrenyi guarda el seu mocador a la butxaca del cantó dret del pit?
MonsieurBouc va negar amb el cap. La seva imaginació retrocedia a les sorprenents revelacions de la darrera mitja hora.
- Mentides… i més mentides -va murmurar-. És fantàstica la quantitat de mentides que hem escoltat des d’aquest matí!
- Encara en queden per descobrir -digué amb bon humor Poirot.
- Ho creieu així?
- Seria una desil·lusió per a mi, si no fos així.
- Aquesta duplicitat és terrible -digué monsieurBouc-. Però sembla que us agradi a vós.
- Té els seus avantatges -respongué Poirot-. Si encareu algú que ha mentit amb la veritat, generalment confessarà, si l’agafeu per sorpresa. Només cal actuar amb encert, per tal de produir aquest efecte.
»És l’única forma de conducta en aquest cas. Jo selecciono els viatgers, per torn, considero la seva declaració i em dic: «Si tal i tal cosa és mentida, ¿en quin “punt” menteixen i quina és la “raó” per la qual menteixen?». I em contesto que «si» menteixen (i vegin que parlo en condicional) només pot ser per tal raó i en un determinat punt. Ho hem fet, ja, una vegada, amb èxit absolut, amb la comtessa Andrenyi. Ara intentarem el mateix mètode amb diverses persones.
- ¿I suposant, amic meu, que les vostres hipòtesis siguin equivocades?
- En aquest cas, una persona, almenys, quedarà lliure de tota sospita.
- Ah!, un procés d’eliminació.
- Exactament.
- A qui provarem, ara?
- Ara atacarem pukka sahib,el coronel Arbuthnot.
Capítol VI
Una segona entrevista amb el coronel Arbuthnot
El coronel Arbuthnot va donar clares mostres de disgust quan va ésser cridat al vagó restaurant per a un segon interrogatori. La seva cara demostrava una expressió d’enuig que no podia amagar. Va asseure’s i digué:
- Bé?
- Li prego que accepti totes les meves excuses per haver-lo de molestar una segona vegada -va dir Poirot-. Però hi ha certs detalls que crec que vostè ens podrà aclarir.
- Ah, sí? Em penso que no.
- Per començar, ¿veu, vostè, aquest netejador de pipes?
- Sí.
- És de vostè?
- No ho sé. No poso una marca particular a cada un d’ells, comprèn?
- ¿Està assabentat, coronel Arbuthnot, que vostè és l’únic home que viatja en l’Istanbul-Calais que fuma amb pipa?
- En aquest cas, probablement és meu.
- Sap, vostè, on ha estat trobat?
- No en tinc ni la més petita idea.
- Ha estat trobat al costat del cadàver de l’home assassinat -respongué Poirot.
El coronel Arbuthnot va alçar les celles.
- ¿Pot dir-nos, coronel Arbuthnot, com creu que va anar a parar allà?
- Si vostè vol dir que jo el vaig deixar caure, li diré que no ho he fet.
- ¿Ha entrat, en alguna ocasió, en el compartiment de misterRatchett?
- No he arribat a parlar mai amb aquest home.
- Vostè no ha parlat mai amb ell…, ni tampoc l’ha assassinat?
Les celles del coronel Arbuthnot s’alçaren novament d’una manera sardònica.
- Si jo ho hagués fet, probablement no ho confessaria a vostè. Però pot estar tranquil: «jo no» he assassinat l’individu.
- Ah, bé -respongué Poirot-. No té cap importància.
- Què?
- Dic que no té cap importància.
- Oh! -Arbuthnot va quedar desconcertat. Va mirar Poirot tot inquiet.
- Veu? -digué Poirot-. El netejador de pipes no té cap importància. Puc imaginar perfectament unes altres onze excel·lents explicacions de la seva presència allà.