Страница 53 из 62
- Quin era el seu cognom?
- Pot semblar-li absurd, però no el recordo. Sempre li dèiem Suza
- Era la seva mainadera, oi?
- Sí.
- Qui era la institutriu?
- Era una diplomada d’hospital. Es deia Stengelberg. Ella també estimava moltíssim la nena i la meva germana.
- Ara, madame, necessito que pensi bé abans de contestar la meva pregunta. Des que vostè és al tren, ¿ha trobat alguna persona coneguda?
La comtessa es va quedar sorpresa.
- Jo? No, ningú.
- I la princesa Dragomiroff?
- Oh!, ella? La conec, naturalment. Em creia que vostè es referia a algú altre…, a algú… d’aquell temps.
- Això mateix, madame.Ara pensi detingudament. Han passat alguns anys. La persona pot haver canviat d’aspecte.
Helena va reflexionar una estona. Finalment, digué:
- No…, n’estic segura. No conec ningú.
- En aquella època, vostè era molt joveneta. ¿No tenia ningú que dirigís els seus estudis o que l’acompanyés?
- Oh!, sí. Tenia una mena de dragó…, feia d’institutriu meva i de secretària de Sònia. Era anglesa, o, millor dit, escocesa. Tenia el cabell roig.
- Com es deia?
- MissFreebody.
- Era jove o vella?
- A mi em semblava terriblement vella. Però suposo que devia tenir uns quaranta anys. Suza
- Vivien d’altres persones a la casa?
- Només el servei.
- ¿Està, vostè, segura, absolutament segura, de no haver reconegut ningú en el tren?
- No he reconegut ningú, monsieur-va respondre la comtessa sense vacil·lar.
Capítol V
El nom de la princesa Dragomiroff
Quan el comte i la comtessa Andrenyi hagueren sortit, Poirot va encarar-se amb els altres dos homes.
- Com poden veure -digué-, estem fent progressos.
- Treball excel·lent -digué, cordialment, monsieurBouc-. Per la meva banda, mai no he somiat de sospitar del comte i la comtessa Andrenyi. Haig de confessar que els considerava tots dos hors de combat.Suposo que no cal dubtar que ella ha comès el crim, oi? És molt trist. Però confiem que no la guillotinaran. Existeixen circumstàncies atenuants. Uns quants anys d’empresonament…, això serà tot.
- De fet, veig que creieu en la seva culpabilitat.
- Estimat amic, em sembla que no hi ha lloc a dubte! Suposo que les seves maneres tranquil·litzadores només eren una pantalla per a suavitzar les coses mentre estem aquí aturats enmig de la neu, i fins que pugui fer-se’n càrrec la policia, oi?
- Així doncs, ¿no creu l’afirmació del comte, i la seva paraula d’honor, dient que la seva muller és i
- Mon cher…,naturalment…, ¿quina «altra» cosa pot dir? Adora la seva dona. Necessita salvar-la! Menteix a la perfecció, amb maneres de grand seigneur,però, quina altra cosa pot dir, l’infeliç, si no mentides?
- Bé, doncs, sap?, jo tinc l’absurda idea que molt bé poden ser veritats.
- No, no. Recordeu el mocador. El mocador afirma la cosa.
- Doncs, jo no estic tan segur com això, respecte al mocador. Recordeu que jo sempre he dit que poden haver-hi dues possibilitats referents al seu propietari.
- Així i tot…
MonsieurBouc es va interrompre. La porta del fons va obrir-se i la princesa Dragomiroff va entrar al vagó restaurant. Anava en direcció d’ells i els tres homes s’aixecaren.
Ella va adreçar-se a Poirot, ignorant els altres dos.
- Tinc entès, monsieur-digué-, que vostè té un mocador meu.
Poirot va llançar una mirada de triomf als altres dos.
- És aquest, madame?
Poirot va ensenyar-li el mocador de batista.
- Efectivament. Hi ha una inicial en un cantó.
- Però, madame la princesse,aquesta lletra és una «H» -digué monsieurBouc-. El seu nom…, perdoni…, és Natàlia.
Ella el va mirar fredament.
- Exactament, monsieur.Els meus mocadors estan sempre marcats amb caràcters russos. La «H» és «N», a Rússia.
MonsieurBouc no va saber què dir. Hi havia alguna cosa en aquella indomable vella dama que el feia posar nerviós i molest.
- Durant l’interrogatori d’aquest matí, vostè no ens ha dit pas que aquest mocador era seu -digué Poirot.
- Vostè no m’ho ha preguntat -contestà secament la princesa, d’una manera ràpida.
- Li prego de seure, madame-digué Poirot.
La princesa va sospirar profundament.
- No necessiten allargar aquesta qüestió, messieurs.La seva pròxima pregunta probablement serà: per què el meu mocador va anar a parar al costat d’un home assassinat, oi? La meva contestació és que jo no en tinc cap idea.
- Realment, no en té, vostè, cap idea?
- En absolut.
- Ja m’excusarà, madame,però, quina confiança podem tenir en la veracitat de les seves declaracions?
Poirot va pronunciar aquestes paraules amb gran suavitat. La princesa Dragomiroff va replicar de manera despectiva.
- M’afiguro que diu això perquè no els vaig dir que Helena Andrenyi era la germana de mistressArmstrong, oi?
- En realitat, vostè ens va mentir deliberadament en aquest punt.
- Efectivament. I tornaria a fer igual. La seva mare era amiga meva. Crec, messieurs,en la lleialtat als amics, a la família i a la casta.
- ¿I no creu, vostè, que és molt convenient d’ajudar en tot i per tot els fins de la justícia?
- En aquest cas considero que ja s’ha fet justícia…, estrictament justícia.
Poirot va inclinar-se endavant.