Страница 52 из 62
El comte estava silenciós. Va obeir el gest de la mà d’ella i tots dos es van asseure davant Poirot.
- La seva manifestació és completament certa -va dir la comtessa-. Jo sóc Helena Goldenberg, la germana petita de mistressArmstrong.
- Aquest matí no m’ho ha pas notificat, madame la comtesse-digué Poirot.
- No.
- De fet, tot el que el seu marit i vostè mateixa m’han dit és un teixit de mentides.
- Monsieur…-va exclamar amb gran còlera el comte.
- No t’enfadis, Rudolph. MonsieurPoirot exposa els fets d’una manera una mica brutal, però el que diu és i
- Celebro que vostè ho reconegui tan lliurement, madame.¿Vol fer-me el favor d’explicar-me, ara, les raons per les quals ho ha fet, així com per a disfressar el seu nom en el passaport?
- Això va ser obra meva, enterament -va replicar el comte.
Helena digué tranquil·lament:
- Segurament, monsieurPoirot, vostè sospitarà de les meves raons…, de les nostres raons. Aquest home mort és l’home que va assassinar la meva nebodeta, que va matar la meva germana, que va destrossar el cor del meu pobre cunyat. Tres persones a les quals jo estimava més que tot en el món, que eren la meva llar i que ho eren tot per a mi!
La seva veu tenia un to apassionat. Era una veritable filla d’aquella dona, la força emocional de la qual havia fet plorar tants auditoris.
Ella va continuar, ja més tranquil·la:
- De totes les persones que viatgen en aquest tren, segurament sóc jo, la que tenia més motius per a matar-lo.
- I no el va matar, madame?
- Jo li juro, monsieurPoirot, i el meu marit que ho sap també ho jurarà, que encara que moltes vegades he estat temptada de fer-ho, no he alçat mai la mà contra aquest home.
- Exactament, senyors -va dir el comte-. Els dono la meva paraula d’honor que la nit passada Helena no va sortir del seu compartiment. Va prendre un específic per a poder dormir, tal com els vaig dir. És absolutament i
Poirot va mirar l’un i l’altra.
- Sota la meva paraula d’honor -va repetir el comte.
- I, malgrat això, vostè confessa haver alterat el nom en el passaport.
- MonsieurPoirot -el comte parlava greument i amb passió-, consideri la meva posició. ¿Vostè creu que jo podia suportar de veure la meva muller embolicada en un sòrdid cas policíac? Ella és i
Parlava amb una gravetat molt difícil de fingir.
- No diré que no el crec, monsieur-respongué Poirot lentament-. La seva família sé que és orgullosa i de categoria. Hauria estat, de debò, molt dur per a vostè veure la seva esposa complicada en un afer d’assassinat. En això simpatitzo amb vostè. Però ¿com, aleshores, pot explicar-se la presència del mocador de la seva muller en el compartiment de l’home mort?
- Aquest mocador no és meu, monsieur-digué la comtessa.
- Malgrat la inicial «H»?
- Malgrat la inicial. Tinc mocadors molt semblants a aquest, però no exactament iguals. Naturalment, ja sé que no em creurà, però li asseguro que és així. Repeteixo, monsieurPoirot, que aquest mocador no és meu.
- ¿Ha estat col·locat allà, per algú amb ganes de comprometre-la?
Ella inicià un petit somriure.
- ¿Vol obligar-me a confessar que és meu, després de tot? Doncs no, monsieurPoirot, no és meu.
La comtessa parlava amb tota serietat.
- Doncs, si el mocador no és de vostè, ¿per què han alterat el nom en el passaport?
El comte va contestar per la seva muller.
- Perquè vam sentir dir que s’havia trobat un mocador amb la inicial «H». Vam parlar-ne abans de fer-nos l’interrogatori. Vaig fer observar a Helena que si veien que el seu nom començava amb una «H» seria sotmesa immediatament a un interrogatori molt més rigorós… La cosa era tan senzilla… Canviar Helena per Elena era cosa d’un moment.
- Vostè té, monsieur le comte,totes les característiques d’un criminal refinat -va observar Poirot secament-. Una gran ingenuïtat natural i una decisió cruel per a despistar la justícia.
- Oh, no, no, monsieurPoirot! -va protestar la dona-. Ell ja li ha explicat tot el que ha passat. -Passava del francès a l’anglès-. Jo estava aterrida, morta de por, no sé si em comprèn. Vaig patir tant en aquella època, i ara veure’m objecte de sospita i potser detinguda i tot! No ho comprèn, monsieurPoirot?
La seva veu era acariciadora, profunda, rica, suplicant; la veu de la filla de Linda Arden, l’actriu.
Poirot va mirar-la amb gravetat.
- Si vol que la cregui, madame(i jo no puc pas dir que «no» la crec), cal que m’ajudi.
- Ajudar-lo?
- Sí. La raó de l’assassinat radica en el passat…, en aquella tragèdia que va destruir la seva llar i entristir la seva adolescència. Recordi’m el passat, madame,per tal que jo pugui trobar la trama que ho expliqui tot.
- Què puc explicar-li, monsieurPoirot? Tots són morts… -I va repetir amb veu fosca-: Tots són morts, tots són morts: Robert, Sònia…, la meva estimada Daisy! Era tan dolça…, tan feliç…, amb uns rínxols rossos tan adorables… Tots estàvem boigs amb ella…
- També hi hagué una altra víctima, madame.Una víctima indirecta, si es pot dir així.
- La pobra Suza
Es va tapar la cara amb les mans.
- De quina nacionalitat era, madame?
- Era francesa.