Страница 61 из 62
»Quan MacQueen ha sabut que la carta tan curosament cremada per ell havia escapat a la total destrucció, i que la paraula Armstrong era una de les que havien quedat, ho ha comunicat immediatament a tots els altres. Ha estat en aquest moment que la posició de la comtessa Andrenyi s’ha fet crítica i el seu marit ha decidit d’alterar immediatament el passaport. Però per segona vegada ha tingut mala sort!
»Tots i cadascun s’han posat d’acord per a negar tota relació amb la família Armstrong. Sabien que jo no disposava de mitjans immediats per tal de descobrir la veritat, creient que jo no intentaria de profunditzar l’afer, a menys de despertar-se les meves sospites contra una determinada persona.
»Hi ha encara un altre punt que cal considerar. Admetent que la meva teoria del crim sigui la bona…, i jo crec que «ho és» en realitat, el mateix conductor del vagó llit cal que hi estigui complicat. I bé, aleshores tenim tretze persones, en lloc de dotze. En comptes de l’acostumada fórmula: «De totes aquestes persones, una és la culpable», m’he vist enfrontat amb el problema que, de tretze persones, només una i solament una era i
»Quina era aquesta persona?
»He arribat, doncs, a una raríssima conclusió. He arribat a la conclusió que la persona que no havia pres part en el crim, era la que, lògicament, seria considerada com a més sospitosa. Em refereixo a la comtessa Andrenyi. M’ha impressionat l’ansietat del seu marit quan m’ha jurat solemnement pel seu honor que la seva muller no havia sortit del seu compartiment en tota la nit. He decidit, aleshores, que el comte Andrenyi havia pres el lloc, per dir-ho així, de la seva esposa.
»Admetent això, Pierre Michel era, decididament, un dels dotze. Però, com explicar la seva complicitat? És un home honrat, amb molts anys d’empleat a la Companyia; no és de la classe d’homes que poden ser subornats per a ajudar a cometre un delicte. Pierre Michel, per tant, calia que estigués relacionat amb el cas Armstrong. Però aquesta suposició semblava molt improbable. Aleshores he recordat que la minyona que es va suïcidar era francesa.
»I he suposat que la desgraciada xicota devia ser filla de Pierre Michel. Si això fos cert quedaria tot explicat, així com també explicaria el lloc escollit per a escenari del crim. ¿Hi ha algun participant en el drama la participació del qual no resulti prou clara? Al coronel Arbuthnot el suposo amic dels Armstrong. Segurament van fer la guerra junts. Respecte a la cambrera Hildegarde Schmidt crec que puc dir, sense equivocar-me, el lloc que devia ocupar en la casa dels Armstrong. Sóc, potser, massa bon gurmet per a no olorar, instintivament, les bones cuineres. Li he preparat una trampa i ella hi ha caigut. Li he dit que sabia que ella era una bona cuinera, i m’ha contestat: «Sí, realment, totes les senyores m’ho han dit així». Doncs bé, si una dona està ocupada com a cambrera, els seus amos no tenen ocasió de saber si és o no és bona cuinera.
»Anem ara amb Hardman. Aquest semblava que, en realitat, no tenia res a veure amb el cas Armstrong. Aleshores m’he imaginat que podia haver estat enamorat de la noia francesa. Li he parlat de l’encís de les dones estrangeres i una vegada més he obtingut la reacció que jo esperava. De sobte, els ulls se li han omplert de llàgrimes, que ell ha atribuït a la reverberació de la neu.
»Ara, queda mistressHubbard. MistressHubbard, segons el meu parer, ha representat el paper més important en aquest drama. Com a ocupant del compartiment que comunica amb el de Ratchett, ella estava exposada a les sospites, més que no pas cap altra persona. Segons la natura de les coses, no podia comptar, tampoc, amb cap sòlida coartada. Per a representar el paper d’ella (una normal i lleugerament ridícula mare de família americana) es necessitava una artista. Però «hi havia» una artista relacionada amb la família Armstrong, la pròpia mare de mistressArmstrong: Linda Arden, l’actriu…
Poirot va guardar silenci un moment.
I aleshores, amb una veu deliciosament rica en matisos, una veu completament diferent a la que havia emprat durant tot el viatge, mistressHubbard va exclamar:
- Sempre m’imagino que estic en escena… -I va continuar, d’una manera somiadora-: La relliscada de l’espongera ha estat una cosa estúpida. Això ens demostra que cal assajar sempre, correctament. Si ho hagués fet d’aquesta manera, hauria vist que els passadors estan col·locats de manera diferent en els compartiments de números parells que en els de senars.
L’actriu va canviar una mica de posició i va mirar fixament Poirot.
- Vostè ho sap tot, monsieurPoirot. És un home meravellós. Però malgrat tot, no es pot imaginar què va ser aquell terrible dia a Nova York. Jo estava com folla de dolor i també tot el servei, i fins el coronel Arbuthnot, que es trobava amb nosaltres. Era el millor amic de John Armstrong.
- Va salvar-me la vida, a la guerra -digué Arbuthnot.
- Aleshores vam decidir (potser érem boigs, no ho sé) que la sentència de mort a la qual Cassetti havia escapat, calia executar-la, a costa del que fos. Érem dotze…, més ben dit, onze, ja que el pare de Suza
»Ens va costar molt de temps perfeccionar el nostre pla. Vam haver de localitzar Ratchett, primerament. Hardman ho va aconseguir, finalment. Aleshores, calgué cercar una col·locació a Masterman i a Hector, almenys un d’ells. També ho aconseguírem. Després vam celebrar una entrevista amb el pare de Suza
»El marit de la meva filla coneixia, naturalment, el nostre projecte i va insistir per acompanyar-la en aquest viatge. Hector se les va arreglar perquè Ratchett fes el viatge el dia que Pierre Michel estava de torn. El nostre projecte era d’ocupar tot el vagó Istanbul-Calais, però, desgraciadament, no ens va ser possible aconseguir un dels compartiments. Estava reservat, des de feia temps, a un dels directors de la Companyia. MisterHarris, com ja hauran comprès, era un viatger imaginari. Però hauria estat una gran contrarietat que un estrany compartís la cabina d’Hector. I aleshores, al darrer moment, va presentar-se «vostè»…
MistressHubbard va callar un moment.
- Bé -va prosseguir-. Ara, ja ho sap tot, monsieurPoirot. Què pensa fer ara? ¿No podria fer que tota la culpa recaigués damunt meu, únicament? Jo l’hauria apunyalat ben de gust dotze vegades, aquella fera. No solament era el responsable de la mort de la meva filla i de la meva néta, sinó també d’una altra criatura que ara podria viure feliç… Però això tampoc no és pas tot. Van morir molts d’altres infants abans que Daisy… i en podien morir d’altres, també, en el futur. La societat va condemnar-lo; nosaltres no hem fet més que executar la sentència. No cal fer esment dels altres companys meus. Són bellíssimes persones, molt fidels. El pobre Michel…, Mary…, el coronel Arbuthnot, s’estimen tant…