Страница 49 из 62
- Passem a les preguntes números nou i deu. «¿Existeix la seguretat que Ratchett hagi estat apunyalat per més d’una persona?» i «¿Quina altra explicació pot haver-hi de les seves ferides?». Segons la meva opinió, científicament parlant, no pot haver-hi cap altra explicació d’aquestes ferides. Suggerir que un home hagi copejat primer feblement i després amb violència; primerament amb la mà dreta i després amb l’esquerra, i després d’un interval d’una mitja hora, aproximadament, va infligir noves ferides al cos, ja mort, bah!, és un contrasentit.
- No -digué Poirot-. En efecte, és un contrasentit. Però ¿creu, vostè, que imaginar que hi ha hagut dos assassins és més versemblant?
- Com vostè mateix ha dit, ¿quina altra explicació pot haver-hi?
Poirot va contestar com si es parlés a si mateix:
- Això és el que jo em pregunto. És el que jo no deixo de preguntar-me.
Poirot va acomodar-se en el seu seient.
- D’ara endavant tot és aquí -digué copejant-se el front-. Ho hem escorcollat tot. Els fets són davant nostre, clarament disposats amb ordre i mètode. Els viatgers han desfilat tots per aquí, fent la seva declaració. Sabem tot el que es pot saber… «superficialment».
Va dirigir un somriure amistós a monsieurBouc.
- ¿Recordeu que vam fer broma sobre allò de jeure i de reflexionar? Bé, doncs, vaig a posar la meva teoria en pràctica… aquí, davant els vostres ulls. Vostès dos cal que facin el mateix. Jaiem tots tres, tanquem els ulls i «pensem»… Un o més viatgers han matat Ratchett. Qui de tots ells?
Capítol III
Alguns punts suggestius
Va passar un quart sense que ningú digués res.
MonsieurBouc i el doctor Constantine van intentar de posar en pràctica les instruccions de Poirot. Van esforçar-se per tal de trobar, a través de la massa de detalls contradictoris, una solució clara i concloent.
Els pensaments de monsieurBouc anaven desenrotllant-se de la següent manera:
«No em queda altra solució sinó pensar. Però el cas és que jo creia haver-ho pensat tot… Poirot creu, naturalment, que la noia anglesa està complicada en l’afer. Però jo no ho crec pas així… Els anglesos són extraordinàriament freds. Serà, potser, perquè no tenen imaginació. Però ara no es tracta d’això. Sembla que l’italià no ha pogut fer-ho… És una llàstima! Suposo que el criat anglès no va mentir pas quan va dir que l’altre no va sortir del compartiment. Però ¿per què diria una mentida? No és gens fàcil de subornar els anglesos. Són tan inaccessibles! Tot aquest afer ha estat molt desgraciat. No sé pas com en sortirem! Encara hi ha molts de treballs a fer. Van tan a poc a poc en aquests països…, les hores passen abans que ningú no faci res. I la policia d’aquests països caldria que es bellugués més. En faran un gran plat, de tot això… No passa sovint un cas com aquest. Naturalment, sortirà als diaris…»
I des d’aquí, els pensaments de monsieurBouc van seguir per uns camins que ja havien recorregut centenars de vegades.
Els pensaments del doctor Constantine es desenvolupaven de la següent manera:
«És molt estrambòtic aquest homenet. És un geni? O un guillat? Resoldrà aquest misteri? Impossible. Jo no hi veig cap sortida. Tot és confús. Potser menteixen… Però tant si menteixen com si diuen la veritat, tot resulta desconcertant… Les ferides són molt estranyes. No ho comprenc… Seria més fàcil si l’haguessin mort a trets…, després de tot la paraula pistoler significa que es mata amb una pistola. Quin país tan curiós, Amèrica! M’agradaria d’anar-hi. És un país tan avançat… Quan jo torni a casa cal que parli amb Demetrius Zagone…, ell ha estat a Amèrica…, té idees molt modernes… M’agradaria saber què fa en aquest moment Zia. Si la meva dona arriba a assabentar-se’n…»
Els seus pensaments seguiren per camins d’assumptes privats.
Hercule Poirot romangué absolutament immòbil.
Qualsevol hauria cregut que dormia.
I, de sobte, després d’un quart d’immobilitat completa, les seves celles van començar de moure’s lentament cap amunt. Va deixar anar un petit sospir. I va murmurar com per a ell mateix:
- I, després de tot, per què no? Si així fos… tot quedaria explicat.
Va obrir els ulls. Eren verds com els d’un gat. Va dir suaument:
- Eh bien.Ja he pensat. I vostès?
Perduts en llurs reflexions respectives, els dos homes sofriren un sobresalt.
- Jo també he pensat -va dir monsieurBouc amb una ombra de culpabilitat-. Però no he arribat a cap conclusió. L’aclariment del crim és cosa del vostre métier,no del meu, mon ami.
- També jo he reflexionat profundament -respongué el doctor enrogint, i fent retornar la seva imaginació de certs detalls pornogràfics-. He pensat en diverses possibles hipòtesis, però no n’hi ha cap que m’acabi de satisfer.
Poirot va assentir amistosament. El seu gest semblava voler dir:
«Molt bé. No podien pas dir altra cosa. M’han donat la resposta que jo esperava».
Va quedar-se molt encarcarat, va dilatar el pit, es va acariciar el bigoti i començà a parlar amb gran oratòria com si parlés en un míting públic:
- Amics meus, he revisat tots els fets en la meva imaginació i m’he repetit totes les declaracions dels viatgers… amb certs resultats. Jo veig, d’una manera nebulosa encara, una certa explicació que podria cobrir els fets tal com els coneixem. És una explicació molt curiosa, però no puc dir, encara, que sigui la veritable. Per tal d’esbrinar-ho definitivament, caldrà que faci alguns experiments.
»Voldria fer observar, en primer lloc, alguns punts que em sembla que són de molt interès. Començarem per una observació que va fer monsieurBouc en aquest mateix lloc, en ocasió del nostre primer àpat al tren. Va comentar el fet d’estar voltats de persones de totes classes, de totes les edats i de diverses nacionalitats. Aquest és un fet, en efecte, força rar en aquesta època de l’any. Els vagons Atenes-París i el Bucarest-París, per exemple, van gairebé buits. Recordo, també, un passatger que no es va presentar. Això és força significatiu. Després hi ha, també, certs detalls de menys importància que criden l’atenció, per exemple, la posició de la bossa de l’esponja de mistressHubbard, el nom de la mare de mistressArmstrong, els mètodes que empra com a detectiu misterHardman, la suggerència de misterMacQueen dient que el mateix misterRatchett havia cremat la nota que vam trobar, el nom de la princesa Dragomiroff i una taca oliosa en un passaport hongarès.