Assassinat a l'Orient Express

MonsieurBouc va prosseguir didàcticament.

- La inicial «H» pot referir-se a tres persones: mistressHubard, missDebenham, el segon nom de la qual és Hermione, i la cambrera Hildegarde Schmidt.

- Ah! Qui d’aquestes tres?

- És difícil de dir. Però jo «crec» que votaria per missDebenham. Pot fer-se anomenar pel segon nom i no pel primer. Hi ha algunes coses que la fan sospitosa. Aquella conversa que vós vau sentir, mon cher,era, certament, força curiosa, i, encara més, la seva negativa d’explicar-la.

- Doncs, segons la meva opinió, és l’americana -va dir el doctor Constantine-. Es tracta d’un mocador car, i les americanes, com tothom sap perfectament, no escatimen les despeses.

- Així doncs, eliminen, vostès, la cambrera? -va preguntar Poirot.

- Sí. Tal com ella mateixa va dir, aquest mocador pertany a una persona de classe rica.

- Anem per la segona pregunta: el netejador de pipes. ¿Li va caure al coronel Arbuthnot, o a alguna altra persona?

- Això ja és més difícil. Els anglesos no apunyalen. En això, vostè té raó. Més aviat crec que va ser alguna altra persona que el va deixar caure… i així fer recaure les sospites damunt el camallarg de l’anglès.

- Tal com va dir monsieurPoirot -digué, intervenint, el doctor- dues pistes són massa descuit. Estic d’acord amb monsieurBouc. El mocador va ser un veritable descuit…, per això ningú no admetrà de ser-ne el propietari. Però el netejador de pipes és una pista falsa. A favor d’aquesta teoria, recordarà que el coronel Arbuthnot no es va torbar gens i va confessar lliurement que fumava amb pipa i que utilitza aquesta classe de netejador de pipes.

- Raoneu molt bé -digué Poirot.

- Pregunta número tres. ¿Qui portava el quimono escarlata? -va continuar monsieurBouc-. Respecte a això, haig de confessar que no en tinc la més petita idea. ¿Teniu alguna opinió formada sobre l’assumpte, doctor Constantine?

- Cap.

- Aleshores cal que ens confessem batuts aquí. La pregunta següent té algunes possibilitats. ¿Qui era l’home o la dona disfressat amb l’uniforme dels Wagons-Lits? Respecte a aquesta pregunta podem contestar amb certesa que existeix un cert nombre de persones a les quals aquest uniforme no els aniria bé. Hardman, el coronel Arbuthnot, Foscarelli, el comte Andrenyi i Hector MacQueen són tots massa alts. MistressHubbard, Hildegarde Schmidt i Greta Ohlsson són massa fornides. Ens queda el criat, missDebenham, la princesa Dragomiroff i la comtessa Andrenyi…, i cap d’aquestes persones sembla probable! Greta Ohlsson d’una banda i Antonio Foscarelli per l’altra asseguren que missDebenham i el criat no van sortir de llurs compartiments. Hildegarde Schmidt afirma que la princesa no es va moure del seu i el comte Andrenyi ens ha dit que la seva esposa va prendre un específic per a dormir. Per tant, sembla impossible que hagi estat algú…, la qual cosa resulta completament absurda!

- Tal com diu el nostre vell amic Euclides -va dir en veu baixa Poirot.

- Cal que sigui, doncs, algú d’aquests quatre -va dir el doctor Constantine-. A menys que es tracti d’algú de fora que hagi trobat un amagatall…, i això ja hem convingut que no pot ser.

MonsieurBouc va passar a la pregunta següent de la llista.

- Número cinc. ¿Per què les busques del rellotge assenyalaven un quart de dues? Jo veig dues explicacions a aquesta pregunta. O bé va ser el criminal per tal d’establir-se una coartada i després va veure’s impossibilitat de sortir del compartiment quan havia calculat de fer-ho, potser perquè va sentir algun soroll, o bé… Esperin!, se m’ocorre una idea…

Els altres dos esperaren respectuosament mentre monsieurBouc lluitava en mental agonia.

- Jo ho tinc -digué finalment-. No va ser l’assassí de l’uniforme que va tocar el rellotge! Va ser la persona a la qual anomenarem el «Segon assassí», la persona esquerrana, en altres paraules, la dona del quimono escarlata. Aquesta va arribar més tard i va moure les busques del rellotge per tal d’establir-se una coartada.

- Bravo! -digué el doctor Constantine-. Això està molt ben ideat!

- De fet -digué Poirot-, la dona el va apunyalar a les fosques, sense saber que ja era mort, però alguna cosa va fer-li deduir que tenia un rellotge dins la butxaca del pijama; aleshores el va treure, va retardar les busques i el va abonyegar.

MonsieurBouc va mirar-lo fredament.

- No té res millor per a suggerir-nos? -va preguntar.

- De moment, no -va respondre Poirot-. Però no hi fa res -afegí-. Em penso que cap de vostès dos s’ha fixat en el punt més interessant respecte al rellotge.

- Té a veure amb la pregunta número sis? -va preguntar el doctor-. A la pregunta: «¿L’assassí va cometre el crim a un quart de dues?»… jo contesto: «No».

- Jo hi estic d’acord -respongué monsieurBouc-. «Abans d’aquesta hora?», jo responc: «Sí». ¿Vostè també, doctor?

El doctor va assentir amb el cap.

- Sí, però la pregunta: «Després d’aquesta hora?» pot contestar-se, també, afirmativament. Estic d’acord amb la seva teoria, monsieurBouc, i em penso que monsieurPoirot també ho està, encara que no vulgui confessar-ho. El «Primer assassí» va arribar «abans» d’un quart de dues, però el «Segon assassí» va arribar «després» d’aquesta hora. Respecte a la pregunta de la persona esquerrana, ¿no troben, vostès, que caldria fer alguna gestió per tal d’esbrinar qui, dels passatgers, és esquerrà?

- No he negligit pas aquest punt -contestà Poirot-. Vostès hauran pogut observar que he fet escriure a cada viatger el seu nom i la seva adreça. Naturalment això no és concloent, perquè algunes persones realitzen certes accions amb la mà dreta i d’altres amb l’esquerra. Per exemple, escriuen amb la mà dreta i juguen al golf amb l’esquerra. Tanmateix, ja és alguna cosa. Cada persona interrogada ha agafat la ploma amb la mà dreta… excepte la princesa Dragomiroff, la qual s’ha negat a escriure.

- La princesa Dragomiroff…, impossible! -digué monsieurBouc.

- Dubto que la princesa tingui prou força per a haver pogut infligir aquell cop particular que suposem donat amb la mà esquerra -digué el doctor Constantine-. Aquella ferida especial va ser feta amb una força considerable.

- Amb més força de la que és capaç una dona?

- Jo no dic tant. Però sí que amb més força de la que pot tenir una dona vella i de la complexió física de la princesa Dragomiroff, la qual és bastant feble.

- Però pot haver influït l’esperit sobre el cos -digué Poirot-. La princesa Dragomiroff té una gran personalitat i una immensa força de voluntat. Però deixem aquest assumpte de banda, de moment.