Страница 34 из 62
- Ja li he dit que no parla. No és simpàtic. Sembla un peix!
- Vostè fuma, què?, pipa, cigarretes o cigars?
- Només cigarretes.
Poirot li’n va oferir una, que ell va acceptar.
- Ha estat alguna vegada a Xicago? -preguntà monsieurBouc.
- Oh, sí. Una ciutat preciosa. Però conec molt millor Nova York, Washington, Detroit. ¿Ha estat, vostè, als Estats Units? No? Cal que els conegui.
Poirot va empènyer un full de paper davant l’americà.
- Faci el favor de signar aquí i posi la seva adreça habitual.
L’italià va escriure i va posar la rúbrica. Després va aixecar-se, sempre somrient.
- Això és tot? No em necessiten per a res més? Bon dia, senyors. Desitjo que puguem sortir ben aviat de tanta neu. Tinc un compromís a Milà. -Va moure el cap tristament-. Em sembla que perdré el negoci.
Va allunyar-se.
Poirot va mirar el seu amic.
- Ha viscut molt de temps a Amèrica -va dir monsieurBouc- i és italià, i els italians manegen el ganivet. I són uns grans mentiders! No m’agraden els italians!
- Ça se voit!-digué Poirot amb un somriure-. Bé, és possible que tingueu raó, però haig de dir-vos, amic meu, que no hi ha cap prova en contra d’aquest home.
- I la psicologia? No apunyalen els italians?
- Sens dubte -respongué Poirot-. Especialment quan es disputen acaloradament. Però aquest, aquest és una altra classe de crim. Amic meu, jo tinc una petita idea que és un crim molt ben preparat, planejat i executat amb molta cura. No és pas…, com ho podria dir?, un crim «llatí». És un crim que demostra un cervell fred, resolt i reflexiu. Jo crec que és un cervell anglosaxó.
Va recollir els dos darrers passaports.
- Caldrà veure, ara -va afegir-, missDebenham.
Capítol XI
Declaració de miss Debenham
Quan missDebenham va entrar al vagó restaurant, va confirmar l’opinió que Poirot s’havia ja format d’ella.
Anava correctament vestida amb un vestit de jaqueta negre i una brusa francesa de color gris, els seus cabells ondulats estaven perfectament pentinats, sense que se’n bellugués ni un de sol. Les seves maneres eren tranquil·les i tan impertorbables com els seus cabells.
Va asseure’s davant Poirot i monsieurBouc i els va mirar com preguntant.
- El seu nom és Mary Hermione Debenham, i té vint-i-sis anys, oi? -preguntà Poirot.
- Sí.
- Anglesa?
- Sí.
- ¿Vol ser tan amable, mademoiselle,d’escriure la seva adreça habitual en aquest paper?
MissDebenham va fer-ho. La seva cal·ligrafia era clara i llegible.
- I ara, mademoiselle,¿què pot explicar-nos del succeït anit passada?
- Em temo que no els en pugui dir res. Vaig ficarme al llit i vaig dormir.
- ¿Ha tingut molt disgust, mademoiselle,de saber que s’ha comès un crim en aquest tren?
La pregunta era completament inesperada. Els ulls grisos de la xicota demostraren estranyesa.
- No entenc què vol dir.
- És una pregunta senzillíssima que li faig, mademoiselle.¿Ha tingut molt disgust que s’hagi comès un crim en aquest tren?
- La veritat és que no he pensat en el crim des d’aquest punt de vista. No puc dir, doncs, que he tingut un disgust.
- Troba que un crim és una cosa corrent?
- Naturalment, un crim és una cosa desagradable que succeeix de tant en tant -respongué missDebenham tranquil·lament.
- És vostè molt anglosaxona, mademoiselle. Vous n’éprouvez pas d’émotion.
La noia va somriure lleugerament.
- Em temo que no faig demostracions histèriques per tal de provar la meva sensibilitat. Després de tot, cada dia hi ha molta gent que mor.
- Mor, sí. Però l’assassinat és una cosa una mica més rara.
- Oh, certament!
- Coneixia, vostè, l’home mort?
- Vaig veure’l per primera vegada ahir, aquí, durant el dinar.
- Quin efecte va fer-li?
- No vaig fixar-m’hi gaire.
- No li va produir la impressió d’un personatge sinistre?
La noia va arronsar-se d’espatlles lleugerament.
- De debò, no puc dir que em causés cap impressió.
Poirot va mirar-la intensament.
- Em penso que, vostè, té una mala opinió de la manera que tinc d’efectuar els meus interrogatoris -digué maliciosament-. Un anglès no els enfocaria d’aquesta manera, deu pensar vostè. Un anglès es limitaria als fets. Com si fos un negoci, amb tot ordre i mètode. Però jo, mademoiselle, tinc les meves petites originalitats. Primerament, jo observo el meu espectador, procuro endevinar el seu caràcter i faig les preguntes segons veig. Fa un moment he interrogat un senyor que volia explicar-me les seves idees respecte a negocis. Bé, jo l’he obligat a limitar-se a l’assumpte que ens interessa, fent-li contestar, estrictament, sí o no, això o allò. Després ha vingut vostè. Comprovo que vostè és ordenada i metòdica. Que, si depengués de vostè, es limitaria a l’assumpte en concret. Que les seves respostes serien breus i precises. Però, mademoiselle,com que la natura humana és perversa, jo li plantejo preguntes completament inesperades. Jo li pregunto el que vostè «sent», el que vostè «pensa». ¿No li agrada aquest mètode?
- Si em perdona, li diré que em sembla que estem perdent el temps. Que m’agradés o que no m’agradés la cara de misterRatchett, no sembla pas que pugui ajudar a descobrir qui l’ha matat.
- Sap, vostè, qui era Ratchett, en realitat, mademoiselle?
La noia va assentir amb el cap.
- MistressHubbard ho va dient a tothom.
- I què opina del cas Armstrong?
- Va ser absolutament abominable -digué la noia enèrgicament.