Страница 35 из 62
Poirot va mirar-la pensarós.
- Crec que vostè ve de Bagdad, missDebenham.
- Sí.
- I va a Londres?
- Sí.
- A què es dedicava a Bagdad?
- He estat institutriu de dos nens.
- ¿Retornarà a la mateixa col·locació després de les vacances?
- No n’estic segura.
- Per què?
- Bagdad és massa lluny. M’agradaria de trobar alguna cosa que em convingués a Londres.
- Ja ho comprenc. Penso que potser vostè podria casar-se.
MissDebenham no va contestar. Però els seus ulls van mirar Poirot fixament. Aquella mirada semblava dir: «Vostè és un home molt impertinent!».
- ¿Quina opinió té de la senyora que ocupa, amb vostè, el mateix compartiment, missOhlsson?
- Sembla una persona agradable i senzilla.
- De quin color és la seva bata?
Mary Debenham va semblar sorprendre’s.
- De color marronós…, de llana natural.
- Ah! Suposo que no és cap indiscreció…, vaig observar que el color de la bata de vostè, que vaig veure en el trajecte d’Alep a Istanbul, és malva pàl·lid, oi?
- Exactament.
- Té, vostè, alguna altra bata, mademoiselle? ¿Una bata de color escarlata, per exemple?
- No, aquesta no és meva.
Poirot va inclinar-se endavant. Semblava un gat a punt de saltar damunt una rata.
- De qui és, doncs?
La noia es va redreçar, desconcertada.
- No sé a què es refereix.
- Vostè no ha dit: «No tinc tal cosa»; vostè ha dit: «Aquesta no és meva», significant amb això que aquesta cosa «pertany» a algú d’altre. A qui?
Ella va assentir amb el cap.
- Algú que viatja en aquest tren?
- Sí.
- Qui és?
- ]a li ho he dit. No ho sé pas. Aquest matí m’he despertat aproximadament a les cinc i he tingut la sensació que el tren estava aturat des de feia molta estona. He obert la porta i he mirat al passadís, pensant que segurament érem en una estació. Aleshores he vist algú amb un quimono de color escarlata al capdavall del passadís.
- I no sap qui podia ser? ¿Era una dona rossa, morena o de cabells grisos?
- M’és absolutament impossible de dir-ho. Duia una gorreta posada i només l’he vista d’esquena.
- I quin tipus era?
- Alta i prima, així m’ha semblat, però no puc assegurar-ho. El quimono estava brodat amb uns dragons.
- Sí, sí, exactament, amb uns dragons.
Es va fer un silenci que devia durar un minut. Poirot va murmurar per a ell mateix:
- No ho comprenc. No hi ha res que tingui un sentit!
Aleshores, alçant la vista i mirant la noia, digué:
- No necessito entretenir-la més, mademoiselle.
- Oh! -I es va aixecar ràpidament.
Quan va arribar a la porta, va dubtar un moment i va retornar cap a Poirot.
- La senyora sueca ( missOhlsson, oi?), sembla bastant preocupada. Diu que vostè va notificar-li que ella havia estat la darrera persona de veure viu l’home assassinat. I creu que vostè sospita d’ella per aquest fet. ¿Puc dir-li que es tracta d’una equivocació? En realitat, es tracta d’una criatura incapaç de fer mal ni a una mosca.
Mentre parlava somreia tímidament.
- ¿A quina hora va anar a cercar l’aspirina al compartiment de mistressHubbard?
- Després de dos quarts d’onze.
- Va durar molt la seva absència?
- Aproximadament cinc minuts.
- Va tornar a sortir del compartiment durant la nit?
- No.
Poirot es va adreçar cap al doctor.
- ¿És possible que Ratchett hagués estat assassinat a aquesta hora?
El doctor va negar amb el cap.
- Aleshores, jo crec que pot tranquil·litzar la seva amiga, mademoiselle.
- Gràcies. -La noia va somriure a Poirot amb un somriure que convidava a la simpatia-. És com un anyell, comprèn? Està tota anguniosa i es plany.
Va dir això, es girà i sortí.
Capítol XII
Declaració de la cambrera alemanya
MonsieurBouc va mirar el seu amic amb curiositat.
- No acabo d’entendre, mon vieux. ¿Perquè heu fet un interrogatori tan estrany a missDebenham?
- Estava cercant de trobar una falla.
- Una falla?
- Sí…, en l’armadura de la seguretat d’aquesta noia. Volia sacsejar la seva sang freda. He reeixit? No ho sé pas. Però estic convençut que ella no esperava pas que jo presentés les coses d’aquesta manera.
- Sospiteu d’ella -digué monsieurBouc lentament-. Però, per quin motiu? Sembla una noia encisadora, la darrera persona del món de la qual jo pensaria que pogués estar complicada en un assassinat d’aquesta mena.
- D’acord -digué Constantine-. És una noia freda. No sent. Crec que mai no apunyalaria un home, sobretot si el podia portar davant els tribunals.
Poirot va sospirar.
- Han de deixar de banda l’obsessió que tenen que aquest crim és un acte impremeditat o sobtat. Respecte a les raons que em fan sospitar de missDebenham, n’hi ha dues. Una són unes paraules que jo vaig tenir ocasió de sentir i que vostès no coneixen encara.
Aleshores Poirot va explicar el curiós intercanvi de frases que ell havia sorprès en el viatge des d’Alep.
- Certament, és molt curiós -va dir monsieurBouc quan Poirot va haver acabat-. Però cal una explicació. Si significa el que vostè suposa, aleshores tots dos, ella i l’encarcarat anglès, resulten complicats en l’afer.