Страница 33 из 62
- Potser va adormir-se.
- No ho sé. Potser sí.
Poirot va assentir amb el cap. Automàticament les seves mans remenaven els papers de damunt la taula. Va agafar una vegada més la targeta oficial de l’americà.
- Vol posar la seva adreça aquí? -li digué.
L’altre va obeir.
- Suposo que no deu haver-hi ningú, aquí, al tren, per a poder ratificar la història de la seva identitat, misterHardman.
- Aquí, al tren? Segurament, no. Si volgués fer-ho el jove MacQueen. Jo el conec força (l’he vist sovint al despatx del seu pare a Nova York), però no sé pas si ell em recordarà. No, misterPoirot, més valdrà que cablegrafiï a Nova York quan la neu li ho permeti de fer. Però és correcte. No li he dit cap mentida. Bé; adéu-siau, senyors. He tingut molt de gust de conèixer-lo, misterPoirot.
Poirot va treure el seu estoig de cigarretes.
- Potser preferiria una pipa? -li digué, oferint-li.
- No fumo.
L’americà, fent unes grans passes, va sortir del vagó restaurant.
Els tres homes es miraren, interrogant-se.
- Creuen que ha dit la veritat? -preguntà el doctor Constantine.
- Sí, sí. Ja conec el tipus. A més, és una història molt fàcil de comprovar.
- Ens ha donat detalls molt interessants -digué monsieurBouc.
- Sí, naturalment.
- Un tipus baix, moreno i amb veu efeminada -va repetir, tot capficat, monsieurBouc.
- Una descripció que no pot aplicar-se a cap dels viatgers del tren -respongué, lentament, Poirot.
Capítol X
Declaració de l'italià
- I ara -digué Poirot, brillant-li els ulls maliciosament -donarem satisfacció al desig de monsieurBouc i farem venir l’italià.
Antonio Foscarelli va entrar al vagó restaurant amb pas decidit i lleuger, com un gat. Tenia una cara riallera. Era una cara típicament italiana, rodona i colrada.
Parlava bé i molt correctament el francès, només amb un lleuger accent.
- El seu nom és Antonio Foscarelli?
- Sí, monsieur.
- Pel que veig, vostè està naturalitzat americà.
L’americà va somriure.
- Sí, monsieur,és millor per als meus negocis.
- Vostè, és un dels agents de la casa Ford?
- Sí, veurà…
I es va llançar a una voluble explicació, al final de la qual no van entendre res dels procediments de venda de Foscarelli, dels seus viatges, dels seus ingressos i de la seva opinió dels Estats Units, considerant els altres països europeus com un factor menyspreable. Era un home al qual no calia treure-li les paraules de la boca, les deixava anar sense aturador.
El seu rostre bonàs i infantil demostrava gran satisfacció quan, amb un gest eloqüent, va fer una pausa i s’eixugà el front amb un mocador.
- Com poden veure -digué-, el negoci és molt important. Sóc un home del dia. Conec la manera de fer vendes!
- Així doncs, ¿fa ja més de deu anys que viu als Estats Units?
- Sí, monsieur.Ah!, encara recordo el dia que vaig agafar el vaixell: me n’anava a Amèrica, tan lluny! La meva mare, la meva germaneta…
Poirot va tallar aquesta ratxa de records.
- Durant la seva estada als Estats Units, ¿va tenir ocasió de conèixer el difunt?
- Mai. Però conec el tipus. Oh, sí! -Va fer petar els dits expressivament-. Molt respectable. Molt ben vestit, però a l’interior, tot podrit. Segons la meva experiència, jo diria que era un estafador. Li ofereixo la meva opinió pel que valgui.
- La seva opinió és molt encertada -digué Poirot secament-. Ratchett era Cassetti, el segrestador.
- Què li he dit? He après de conèixer la gent, només veient les cares. És necessari. Només a Amèrica poden ensenyar la manera de fer vendes.
- Recorda el cas Armstrong?
- No ho recordo bé. Em sembla que van raptar una nena, una nena petiteta. Recordo el nom. Sí, un cas molt tràgic. Aquestes coses només poden succeir -digué filosòficament- en les grans civilitzacions com Amèrica.
Poirot va tallar-li el discurs.
- ¿Va conèixer, vostè, potser, algun dels membres de la família Armstrong?
- No. Em penso que no. És difícil de dir. En conec tanta, de gent! L’any passat jo vaig vendre…
- Monsieur,li prego que es limiti a parlar de l’assumpte.
Les mans de l’italià expressaren un gest d’excusa.
- Li demano mil perdons.
- Digui’m, faci’m el favor, què va fer, vostè, anit passada, tots els moviments exactes, a partir de després de sopar.
- Amb molt de gust. Vaig quedar-me al vagó restaurant tot el temps que vaig poder. És molt divertit. Vaig estar parlant amb un senyor americà, amb el qual compartia la taula. Ell ven cintes de màquines d’escriure. Després vaig anar-me’n cap al meu compartiment. Era buit. El desgraciat John Bull que l’ocupa junt amb mi, havia anat a veure què volia el seu amo. Finalment, va tornar, amb la cara llarga, com de costum. És un home que no parla; només diu sí i no. Una raça molt desgraciada, l’anglesa…, i molt poc simpàtica. Va asseure’s en un racó, tot encarcarat, llegint un llibre. Aleshores el conductor va venir i va fer els llits.
- Números quatre i cinc -va murmurar Poirot.
- Exactament…, el compartiment del final. Jo tinc la llitera de dalt. Vaig ficar-me al llit. Vaig posar-me a fumar i a llegir. El petit anglès tinc entès que patia de mal de queixal. Va treure una ampolleta que feia una olor fortíssima. Es va estirar al llit i anava gemegant. Jo vaig adormir-me. Quan vaig despertar-me encara seguia gemegant.
- ¿Sap, vostè, si va sortir del compartiment durant la nit?
- No ho crec pas. Segurament l’hauria sentit. El llum del passadís ve al davant i hom es desperta automàticament, creient que són les formalitats duaneres d’alguna frontera.
- Ha parlat alguna vegada del seu amo? ¿S’ha expressat amb odi en contra d’ell?