Страница 32 из 62
- Aquest passaport està una mica modificat -digué-. Aquí veurà qui sóc realment.
Poirot va llegir la targeta que va lliurar-li. MonsieurBouc la va llegir per damunt la seva espatlla.
Mr. Cyrus B. Hardman McNeil’s Detective Agency New York
Poirot coneixia el nom. Era una de les més conegudes i reputades agències de detectius particulars de Nova York.
- Ara, misterHardman -digué Poirot-, faci el favor d’explicar-nos què significa tot això.
- Certament. Les coses han anat així. Jo vaig venir a Europa seguint la pista d’una parella d’estafadors que no tenen res a veure amb aquest afer. La caça va acabar-se a Istanbul. Vaig telegrafiar al meu cap i vaig rebre instruccions de retornar. Em trobava ja camí del meu petit Nova York, quan vaig rebre això.
Va treure’s una carta de la butxaca.
Portava la capçalera de l’Hotel Tokatlian.
«Estimat senyor: M’han indicat el seu nom com un membre de l’agència de detectius MacNeil. Li prego se serveixi presentar-se a la meva suite d’aquest hotel, a les quatre d’aquesta tarda.»
I estava firmada: «S. S. Ratchett».
- Eh bien?
- Vaig presentar-me a l’hora indicada i misterRatchett va posar-me al corrent de la situació. Va ensenyar-me un parell de cartes que havia rebut.
- Estava espantat?
- Pretenia no estar-ho, però, en realitat, ho estava. Va fer-me una proposició. Calia que jo viatgés en el mateix tren que ell fins a Parrus i procurar que ningú no s’apropés a ell. I així vaig fer-ho, senyors, però malgrat tot, algú s’hi va apropar. Això és el que em contraria. No he fet massa bon paper, oi?
- ¿Va donar-li, vostè, alguna indicació respecte a allò que calia que fes?
- Ja ho crec. Tot estava estudiat. La seva idea era que jo viatgés en el compartiment immediat al seu, però no va ser possible. L’únic compartiment que vaig poder obtenir va ser el número setze, i encara, amb bastant de treball. Segurament el conductor devia reservar-se’l per als seus negocis. Però no hi havia res més. Quan vaig veure la situació, vaig pensar que el compartiment número setze era una bona posició estratègica. Hi havia només el vagó restaurant davant el vagó llit d’Istanbul i la porta de la plataforma a la nit era tancada. L’únic lloc per on podia entrar un presumpte assassí era la porta de darrera la plataforma o per la part posterior del tren, i tant en un cas com en l’altre, calia que passés per davant del meu compartiment.
- Suposo que no té cap idea de la identitat del possible assaltant.
- Sí, coneixia el seu aspecte. MisterRatchett me’l va descriure.
- Què???
Els tres homes van inclinar-se vivament endavant.
Hardman va seguir:
- Un individu baixet, moreno, amb veu efeminada, és el que el vell va dir-me. Digué, també, que, segurament, la primera nit no passaria res, que seria més probable que succeís a la segona o a la tercera.
- Ell devia estar assabentat d’alguna cosa -digué monsieurBouc.
- Segurament devia saber més del que va dir al seu secretari -digué lentament Poirot-. ¿Li va explicar alguna cosa, a vostè, referent al seu enemic? ¿No li va dir, per exemple, «per què» estava la seva vida en perill?
- No, més aviat es va mostrar reticent referent a això. Només va dir-me que aquell individu estava disposat a matar-lo i que, segurament, ho intentaria.
- Un home moreno, baixet, amb veu efeminada… -digué Poirot, pensarosament.
De sobte, fixant la seva mirada en la de Hardman, va preguntar-li:
- Vostè coneixia la seva identitat, naturalment.
- Qui, senyor?
- Ratchett. Vostè el devia reconèixer.
- No comprenc què vol dir.
- Ratchett era Cassetti, l’assassí de la nena Armstrong.
MisterHardman va deixar anar un perllongat xiulet.
- Això sí que és una sorpresa! -digué-. Sí, senyor! No, jo no el vaig reconèixer. Aleshores jo em trobava a l’oest, quan es va produir aquell cas. Segurament vaig veure fotos d’ell als diaris, però jo no sóc capaç de reconèixer ni la meva pròpia mare en un retrat de premsa.
- ¿Coneix algú relacionat amb l’afer Armstrong que respongui a aquesta descripció: baix, moreno i amb veu efeminada?
Hardman va estar pensant durant uns moments.
- És difícil de dir. Gairebé tots els relacionats amb aquell cas ja són morts.
- Hi havia una xicota que es va llançar d’una finestra, recordi!
- Sí, la recordo. Era estrangera, no sé de quin país. Podria molt bé ser que hi tingués algunes relacions. Però recordi, vostè, que hi hagueren altres casos a més del cas Armstrong. Cassetti explotava els raptes des de feia bastant de temps. Vostè no pot concentrar-se únicament en un sol cas.
- Ah, però nosaltres tenim les nostres raons per a creure que aquest crim està relacionat amb el cas Armstrong.
L’americà va moure el cap.
- Doncs, no puc recordar ningú que respongui a aquestes senyes complicat amb el cas Armstrong -digué lentament-. Naturalment, jo no vaig intervenir-hi i no sé pas gran cosa.
- Bé, segueixi la seva relació, misterHardman.
- Em queda molt poc per a explicar. Jo dormia durant la primera nit. Anit passada tampoc no vaig trobar res d’anormal pel que feia referència a la meva vigilància. Tenia la meva porta una mica oberta per tal d’observar, però no va passar cap desconegut.
- N’està segur, misterHardman?
- Absolutament segur. Ningú no va pujar al tren des de fora i ningú no va travessar el passadís procedent dels vagons de darrera el nostre. Ho puc jurar.
- Des de darrera la seva porta, ¿li era possible de veure el conductor assegut en el seu seient?
- Naturalment. Era assegut en la petita banqueta molt prop de la meva porta.
- ¿Sap si va moure’s d’aquell seient després que el tren s’hagué parat a Vincovci?
- Aquesta era la darrera estació? Sí, va anar a atendre un parell de trucades, precisament després d’aturar-se el tren. Després va passar davant la meva porta en direcció del vagó de darrera i va estar absent cosa d’un quart. Va haver-hi una trucada molt insistent i aleshores ell va venir corrents. Jo vaig sortir un moment al passadís per tal de veure què passava (em sentia una mica nerviós, comprèn?), però era només una dama americana que trucava. La bona dona va armar un infern total per a res. Després es dirigí a un altre compartiment i va retornar al cap de poca estona amb una ampolla d’aigua mineral no sé per a qui. Després de tot això, el conductor va tornar a asseure’s a la seva banqueta fins que van tornar-lo a trucar del capdavall del passadís perquè preparés un llit. No crec pas que es mogués més fins a les cinc del matí.