Страница 29 из 62
- Per què m’ho pregunta?
- Madame-digué Poirot suaument-, els detectius fem tota classe de preguntes. Per exemple, ¿vol fer-me el favor de dir-me de quin color és la seva bata?
Ella va quedar-se mirant-lo. Després va posar-se a riure.
- És de color vermellós, de chiffon.¿És realment molt important?
- Molt important, madame.
Va afegir, curiosa:
- És veritablement un detectiu, doncs?
- Per al que vulgui manar, madame.
- Jo em pensava que no hi hauria detectius en el tren travessant Iugoslàvia, fins arribar a Itàlia.
- Jo no sóc cap detectiu iugoslau, madame.Jo sóc un detectiu internacional.
- Pertany a la Societat de Nacions?
- Jo pertanyo al món, madame-digué Poirot dramàticament. I va afegir-: Treballo sobretot a Londres. Parla, vostè, anglès? -li preguntà en aquest idioma.
- El parlo una mica, sí.
El seu accent era deliciós.
Poirot va inclinar-se novament.
- No vull entretenir-la més, madame.Ja ha pogut veure que l’interrogatori no ha estat pas tan terrible.
Ella va somriure, va inclinar el cap i sortí.
- Elle est jolie femme-digué monsieurBouc, entès en la matèria-. Però no ens ha dit pas gran cosa.
- No -respongué Poirot-. Dues persones que no han vist ni han sentit res.
- Cridarem l’italià, ara?
Poirot no va contestar, de moment. Estava observant una certa taca de greix en un passaport diplomàtic hongarès.
Capítol VIII
Declaració del coronel Arbuthnot
Poirot va sortir de les seves reflexions amb un lleuger sobresalt. Els seus ulls lluïen quan van trobar-se amb els de monsieurBouc.
- Estimat amic -digué-. Ja veieu com m’he convertit en un esnob. Considero que cal atendre la primera classe abans que la segona. Interrogarem, doncs, seguidament, el ben plantat coronel Arbuthnot.
El francès del coronel era bastant deficient; per tant, Poirot va decidir fer l’interrogatori en anglès.
S’anotaren el nom, edat i adreça, així com la seva graduació militar. Poirot va seguir:
- ¿Retorna, vostè, de l’índia amb el que en diuen llicència i que nosaltres anomenem en permission?
El coronel Arbuthnot, completament despectiu perquè un parell d’estrangers li fessin un interrogatori, va contestar amb una brevetat completament britànica:
- Sí.
- Però, vostè no ha de viatjar en un vaixell oficial?
- No.
- Per què, no?
- He escollit de viatjar per terra, per raons de la meva conveniència. -I va semblar dir: «Unes raons de les quals no haig de donar compte a ningú».
- Ve de l’índia, vostè?
- Vaig aturar-me una nit per veure Ur, de Caldea, i tres dies a Bagdad amb un coronel amic meu -va contestar secament Arbuthnot.
- Va aturar-se tres dies a Bagdad. Tinc entès que la jove anglesa, missDebenham, també ve de Bagdad. ¿Potser la va conèixer, vostè, allà?
- No. Vaig trobar missDebenham per primera vegada quan ella feia el viatge de Kirkuk a Nissibin.
Poirot va inclinar-se endavant. La seva veu va agafar un to més estrangeritzat i persuasiu.
- Monsieur,vaig a fer-li un prec. Vostè i missDebenham són els únics anglesos que hi ha en el tren. Tinc molt d’interès a saber l’opinió que tenen un de l’altre.
- Aquesta pregunta és altament incorrecta -digué el coronel fredament.
- No ho cregui. Ha de comprendre que el crim ha estat comès, segons totes les probabilitats, per una dona. L’home ha estat apunyalat no menys de dotze vegades. Fins i tot el chef de trainva dir-ho: «És una dona». Quina és, doncs, la meva tasca? Donar a totes les senyores que viatgen en l’Istanbul-Calais allò que els americans anomenen «un cop d’ull». Però jutjar una anglesa és cosa difícil. Els anglesos són molt reservats. Per això recorro a vostè, monsieur,en interès de la justícia. Quina classe de persona és missDebenham? ¿Què en sap, vostè, d’ella?
- MissDebenham -va contestar el coronel amb cert entusiasme- és una lady.
- Ah! -digué Poirot aparentant gran satisfacció-. Així, ¿vostè no creu que ella pugui estar complicada en aquest crim?
- La idea és absurda! -contestà Arbuthnot-. Aquest home era un perfecte desconegut, al qual ella no havia vist mai.
- Li ho ha dit ella, això?
- Efectivament. Estàvem comentant el seu aspecte desagradable. Si realment una dona està complicada en aquest afer, segons que sembla sigui l’opinió de vostè (i segons el meu parer, sense cap fonament), puc donar-li la seguretat que no és pas missDebenham la persona indicada.
- Parla, vostè, d’aquest assumpte molt acaloradament -va dir Poirot amb un somriure.
El coronel Arbuthnot va donar-li una mirada glacial.
- En realitat, no sé pas què vol dir -va replicar.
Aquella mirada va intimidar Poirot. Va abaixar els ulls i va començar de remenar uns papers que tenia al seu davant.
- Tot això no té importància -digué-. Siguem pràctics i anem als fets. Tenim totes les raons per a creure que aquest crim es va perpetrar a un quart de dues d’anit passada. És una de les parts de la rutina obligatòria de preguntar a tots els passatgers del tren què feien en aquella hora.
- Perfectament. A un quart de dues, si no recordo malament, estava parlant amb el jove americà, secretari de l’home assassinat.
- Ah! ¿Era en el compartiment de vostè o en el d’ell?
- Jo era en el seu compartiment.
- En el del jove que es diu MacQueen?
- Sí.
- Era amic o conegut de vostè?
- No. Mai no ens havíem vist abans de fer aquest viatge. Vam entaular una conversa casual ahir i ens vam sentir interessats. A mi, generalment, no m’agraden massa els americans…, no els tinc gaire tractats.