Страница 25 из 62
- Va posar-se a riure i digué algunes paraules. Gairebé no les vaig entendre.
- I què va fer després, mademoiselle? -va preguntar Poirot amb tacte.
- Vaig anar a veure la senyora americana, mistressHabbard, per preguntar-li si podia donar-me una aspirina.
- ¿Li va preguntar, ella, si la porta de comunicació amb l’altre compartiment, el de misterRatchett, era tancada?
- Sí.
- I ho era?
- Sí.
- Què va fer després?
- Després vaig tornar cap al meu compartiment, vaig prendre’m la pastilla d’aspirina i vaig ficar-me al llit.
- A quina hora passava tot això?
- Quan vaig ficar-me al llit faltaven cinc minuts per a les onze, perquè vaig mirar el rellotge abans de donar-li corda.
- Va adormir-se ràpidament?
- No pas massa ràpidament. El mal de cap m’anava passant, però encara vaig trigar una estona.
- ¿El tren estava ja aturat quan vostè va adormir-se?
- Va deturar-se abans d’haver-me quedat adormida, crec que era una estació.
- Segurament, era Vincovci. ¿És aquest el seu compartiment, mademoiselle? -I li va indicar el plànol.
- Sí, aquest és.
- Vostè té la llitera superior o la de baix?
- La de baix, la número deu.
- Ha tingut alguna companya?
- Sí, una noia anglesa. Molt bonica i molt amable. Ve des de Bagdad.
- Després d’haver sortit el tren de Vincovci, ¿aquesta noia va sortir del compartiment?
- No, estic segura que no.
- Com pot estar-ne tan segura, si dormia?
- Tinc un son molt lleuger. Em desperto al més petit soroll. Estic segura que m’hauria despertat si ella hagués baixat de la llitera.
- Va sortir, vostè, del compartiment?
- No, fins aquest matí.
- Té, vostè, un quimono de seda de color escarlata?
- Certament, no. Tinc una molt confortable bata de llana.
- I la jove que està amb vostè, missDebenham? De quin color és la seva bata?
- D’un color malva pàl·lid, com les que venen a Orient.
Poirot va aprovar amb el cap. Aleshores preguntà en to amistós:
- Quint és el motiu d’aquest viatge? Vacances?
- Sí, vaig a casa meva de vacances. Però primerament aniré a Lausa
- ¿Serà tan amable d’escriure aquí el nom i l’adreça de la seva germana?
- Amb molt de gust.
Va agafar el paper i el llapis que ell li va allargar i va escriure el nom i l’adreça demanats.
- Ha estat mai a Amèrica, mademoiselle?
- No. Una vegada, però, vaig estar a punt d’anar-hi. Calia que acompanyés una senyora invàlida, però al darrer moment van desistir del viatge. Vaig sentir-ho molt. Són molt bona gent, els americans. Donen molts diners per a fundar escoles i hospitals. Són una gent molt pràctica.
- ¿Recorda haver sentit parlar alguna vegada del cas Armstrong? D’un rapte?
- No. Què va passar?
Poirot li ho va explicar.
Greta Ohlsson va indignar-se. La seva trossa de color groguenc tremolava per la seva emoció.
- Pensar que por haver-hi en el món éssers tan indignes! Pobra mare! El meu cor pateix per ella!
L’amable sueca va retirar-se amb la cara entristida i els ulls plens de llàgrimes.
Poirot estava escrivint amb afany en un full de paper.
- Es pot saber què esteu escrivint, amic meu? -li preguntà monsieurBouc.
- Mon cher,tinc per costum de ser molt ordenat. Estic fent aquí una petita llista cronològica dels esdeveniments.
Va acabar d’escriure i va passar el paper a monsieurBouc.
MonsieurBouc va fer un gest d’aprovació.
- Això és molt clar -digué.
- No hi ha res aquí que us cridí l’atenció?
- No, tot em sembla molt clar i normal. Es veu clarament que el crim va ser comès a un quart de dues. Tenim la prova del rellotge que ens ho diu amb tota evidència i ho confirma, també, el relat de mistressHubbard. Per mi, no tinc cap dubte a endevinar la identitat de l’assassí. Jo dic, amic meu, que és el voluminós italià. Ve d’Amèrica, de Xicago, i us faig memòria que el ganivet és una arma italiana i que va apunyalar diverses vegades la seva víctima.
- Això és cert.
- Sens dubte, aquesta és la solució del misteri.Segurament ell i Ratchett devien actuar junts en els raptes. Cassetti és un nom italià. En certa manera, Ratchett ha estat un traïdor. L’italià va seguir-li la pista; primerament va enviar-li les cartes amenaçant-lo, i al final va venjar-se brutalment. Com podeu veure, tot és molt senzill.
Poirot mogué el cap, pensarós.
- És tan senzill, que no m’ho crec -va murmurar.
- Doncs jo n’estic plenament convençut, que és així -respongué monsieurBouc, engrescat amb la seva teoria.
- ¿I què em dieu del criat amb el seu mal de queixal que assegura que l’italià no s’ha mogut del seu compartiment?
- Això és difícil de dir.
Poirot va parpellejar.
- Sí, i això és el més molest. Desgraciadament per a la vostra teoria i afortunadament per al nostre amic italià, el criat de misterRatchett va patir de mal de queixal aquesta nit passada.
- Tot tindrà la seva explicació -digué monsieurBouc amb gran optimisme.
Poirot va moure altra vegada el cap.
- No és tan senzill com sembla -respongué.
Capítol VI
La declaració de la princesa russa