Страница 21 из 62
- El seu nom?
- Edward Henry Masterman.
- Edat?
- Trenta-nou anys.
- Domicili?
- 21 Friar Street, Clerkenwell.
- ¿Està assabentat que el seu amo ha estat assassinat?
- Sí, senyor. Un cas horrorós.
- Faci’m el favor, ¿voldria dir-me a quina hora va veure per darrera vegada misterRatchett?
El criat va rumiar.
- Devia ser cap a les nou, anit passada. O potser una mica més tard.
- Digui’m exactament què va passar.
- Vaig anar, com tenia per costum, al compartiment de misterRatchett i vaig fer la feina de cada nit.
- Quin era el seu deure, exactament?
- Plegar i penjar la seva roba. Posar en un vas d’aigua la seva dentadura postissa i procurar que tot el necessari estigués al seu abast.
- El seu humor era com de costum?
El criat va reflexionar un moment.
- Em va semblar veure’l una mica nerviós.
- Per quin motiu?
- Per una carta que va estar llegint. Em va preguntar si havia estat jo qui l’havia duta al seu compartiment. Naturalment, vaig dir-li que no havia fet tal cosa, però ell va començar de renegar i de trobar mancaments en tot el que jo feia.
- No era així, de costum?
- Oh, sí, senyor. Perdia els estreps molt fàcilment… El seu humor s’alterava per no res.
- Digui, ¿el seu amo, prenia alguna droga per a dormir?
El doctor Constantine va inclinar-se amb interès.
- Cada vegada que viatjàvem amb tren, en prenia. Deia que si no ho feia, no podia dormir.
- ¿Sap, vostè, quin medicament tenia per costum de prendre?
- No n’estic segur. El flascó no duia cap marca. Solament: «Específic contra l’insomni». «A prendre a l’hora de ficar-se al llit.»
- En va prendre la nit passada?
- Sí, senyor. Jo mateix li’n vaig posar en un vas i el vaig deixar damunt la tauleta del lavabo, a punt de prendre.
- Pot afirmar, ara, que va veure com el prenia?
- No, senyor.
- Què va passar després?
- Vaig preguntar-li si desitjava alguna cosa més i a quina hora volia que el despertés l’endemà al matí, i va contestar-me que no el molestés fins que ell em cridés.
- Tenia per costum de fer-ho així?
- Sí, senyor. Generalment trucava el timbre cridant el conductor i aleshores l’enviava a cercar-me quan estava disposat a llevar-se.
- Tenia per costum llevar-se aviat o tard?
- Això depenia del seu humor. Algunes vegades es llevava per esmorzar; en canvi, d’altres, no es movia del llit fins a l’hora de dinar.
- ¿Vostè no es va alarmar quan va veure que passava el matí i el seu amo no el cridava?
- No, senyor.
- Sap, vostè, si el seu amo tenia enemics?
- Sí, senyor.
L’home parlava sense demostrar cap emoció.
- Com ho sabia?
- Vaig sentir-lo discutir de certes cartes amb misterMacQueen, senyor.
- Sentia, vostè, afecte pel seu amo, Masterman?
La cara de Masterman es va tornar, si això fos possible, encara més inexpressiva que de costum.
- No m’agrada parlar d’aquest tema, senyor. Era un amo molt generós.
- Però, vostè no l’apreciava?
- Diré que no m’agraden gaire els americans, senyor.
- Ha estat alguna vegada a Amèrica?
- No, senyor.
- ¿Recorda haver llegit en els diaris el rapte Armstrong?
La cara de l’home va agafar color.
- Sí, naturalment, senyor. Una nena petita, oi? Va ser un cas horrorós.
- ¿Sap, vostè, que el seu amo, misterRatchett, va ser el principal instigador d’aquell cas?
- Naturalment que no, senyor. -Per primera vegada el to del criat va fer-se més vehement i apassionat-. Gairebé no puc creure-ho!
- Desgraciadament, és cert. Ara, passem a la seva activitat de la darrera nit. Com pot comprendre, és qüestió de tràmits. ¿Què va fer després d’haver deixat el seu amo?
- Vaig anar a avisar el senyor MacQueen que el senyor el necessitava. Després vaig dirigir-me al meu compartiment i em vaig posar a llegir.
- El seu compartiment és…?
- El darrer de la segona classe, senyor. Molt proper al vagó restaurant.
Poirot va consultar el seu plànol.
- Ja ho veig. Quina llitera té, vostè?
- La de baix, senyor.
- És la número quatre?
- Sí, senyor.
- Hi ha algú més amb vostè?
- Sí, senyor. Un italià voluminós.
- Parla anglès?
- Bé, una mena d’anglès, senyor. -El to del criat era despectiu-. Ha estat a Amèrica… A Xicago, segons he entès.
- Han conversat molt?
- No, senyor. Prefereixo llegir.
Poirot va somriure. Ja s’imaginava l’escena entre el robust i voluble italià i el menyspreador anglès.
- Puc preguntar-li què llegeix?
- Ara estic llegint La captiva d’amor,d’Arabella Richardson.
- Una bona novel·la?
- Jo la trobo magnífica, senyor.
- Bé, continuem. Va retornar al seu compartiment i va posar-se a llegir La captiva d’amor.¿Fins a quina hora?
- Aproximadament fins a dos quarts d’onze. L’italià volia ficar-se al llit. Així doncs, el conductor va venir a preparar-los.
- ¿I aleshores, vostè, va ficar-se al llit i va adormir-se?
- Em vaig ficar al llit, sí, senyor, però no vaig poder dormir.