Страница 6 из 61
Adorà aquest nou àngel amb esguard furtiu, fins que veié que ella l'havia descobert: aleshores va fer veure que no sabia que ella fos present, i començà de «fer-se veure» en tota mena d'absurdes faisons infantívoles, per guanyar-se la seva admiració. Romangué en aquesta grotesca ximpleria per algun temps; però de tant en tant, en mig d'algunes perilloses performances gimnàstiques, mirà de cua d'ull, i veié que la noieta s'adreçava cap a la casa. Tom se n'anà al clos, i es decantà damunt ell, tot planyívol, i esperant que ella voldria aturar-se una mica més. Ella s'aturà una mica damunt els graons, i després avançà cap a la porta. Tom exhalà un gran sospir quan ella posà el peu en el llindar; però son rostre s'il·luminà, i amb motiu, perquè ella tirà un pensament damunt el clos, un moment abans de desaparèixer. El minyó es posà a córrer i s'aturà no gaire lluny de la flor, i després es protegí els ulls amb la mà, i començà de mirar carrer avall, com si hagués descobert quelcom d'interessant que anés en aquella direcció. Al cap de poc arreplegà una palla i provà de gronxar-la damunt son nas, amb el cap decantat molt endarrera; i, mentre es movia d'una banda a l'altra en sos esforços, vorejava més i més el pensament: finalment son peu nu reposà damunt ell, els dits plegadissos del peu es clogueren damunt ell, i el noi partí fent gambades amb el seu tresor i desaparegué per la cantonada. Però només fou que per un minut: només el temps de posar-se la flor al trau de la jaqueta, vora el cor, o potser vora l'estòmac, perquè no era gaire assabentat d'anatomia, i en cap manera hipercrític.
Tornà en acabat, i s'estigué vora el clos fins a la caiguda de la nit, «fent-se veure» com abans; però la noia no tornà a mostrar-se, encara que Tom es reconfortés una mica amb l'esperança que ella, mentrestant, devia estar vora alguna finestra, adonant-se de les seves atencions. Finalment, tornà amb repugnància a casa seva, plena de visions sa pobra testa.
Durant tot el sopar estigué tan alegre, que la seva tia es preguntà «quín esperit se li havia ficat al cos». Fou objecte d'un bon reny per haver tirat grumolls a Sid, i no semblà preocupar-se'n gota. Provà de robar sucre sota el mateix nas de la seva tia, i li tustaren els nusos dels dits. Ell digué:
- Tia, a Sid no el tusteu pas quan n'agafa.
- Bé, Sid no aturmenta un hom, com vós feu. Sempre estaríeu de cap al sucre, si no us vigilava.
Ella se n'anà aviat cap a la cuina, i Sid, feliç amb la seva immunitat, abastà la sucrera amb una mena de glorieig en front de Tom, que era gairebé insuportable. Però els dits del minyó lliscaren, i la sucrera caigué i es trencà. Tom estava extasiat, i en tanta de manera, que fins i tot dominà sa llengua i romangué en silenci. Pensà que ell no diria una paraula, fins i tot quan la seva tia entrés, sinó que seuria perfectament quiet fins que ella demanés qui havia fet la trencadissa; i aleshores parlaria, i fóra la més bella cosa de tot el món el veure al manyac model atrapant una sumanta. Estava tan sadoll de gaubança, que amb prou feines pogué contenir-se quan la vella senyora tornà, i s'aturà damunt el desastre, descarregant llampecs d'ira damunt les ulleres. Ell es digué a sí mateix:
- Ara ve allò!-, I al següent instant rodava per terra! La mà potent enlairava per colpir de bell nou, quan Tom cridà:
- Atureu-vos: per què m'escometeu a mi? És Sid qui l'ha trencada!
La tia Polly s'aturà perplexa; i Tom mirà, en cerca de guaridora pietat. Però ella, en recobrar la veu, digué només:
- Uf! Bé, ça com lla la pallissa, em penso, no ha estat indeguda. Ben segur que deveu haver fet alguna altra descarada dolenteria quan jo no era present.
Després, ella sentí el retret de la seva consciència, i es delia per dir quelcom de bo i amorós; però judicà que això seria interpretat com a confessió d'una errada seva, i la disciplina prohibia semblant cosa. Així és que servà silenci i se n'anà a les seves tasques amb el cor contorbat. Tom feia el bot en un recó, i exagerava sos sofriments. Coneixia que, cor endins, la seva tia s'agenollava davant seu, i es sentia acerbament satisfet d'aquesta comprensió. Ell no arboraria cap senyal, ni s'adonaria de cap. Sabia que una llambregada afanyosa queia al seu damunt, ara i adés, a través d'un tel de llàgrimes; però ell refusava de fer-ne esment. Es representava a sí mateix en son llit, malalt de mort, amb la seva tia decantant-se-li al damunt, tot implorant una parauleta de perdó; però ell girava la cara envers la paret i moria sense dir aquella paraula. Ah! Què passaria per dintre d'ella, aleshores? I es representava a sí mateix portat a casa, del riu estant, mort, amb sos rulls amarats, i ses pobres mans quietes per sempre i son cor ferit en repòs. Còm ella es tiraria al damunt seu i còm caurien les llàgrimes a dolls, i pregarien sos llavis a Déu que li retornés el seu minyó, tot dient que ella no l'ofendria mai més, mai més! Però ell jauria allí blanc i enfredorit, sense cap moviment: pobra petita víctima, les dolors de la qual havien trobat la fi. Tant estimulà sos sentiments amb l'aire patètic d'aquest somni, que hagué de vetllar per seguir empassant-se la saliva, perquè estava arran d'escanyar-se; i sos ulls nedaren en un enterboliment aquós, que el parpelleig féu sobreeixir, i davallà i gotejà per l'extrem de son nas. I tanta de voluptat trobava en aquest afalac de sos dols, que no podia comportar que cap alegria mundana, cap ressonant delectança, hi fes intrusió: així és que al cap de poc, quan sa cosina Maria entrà ballant, tota alegre del goig de veure la casa de bell nou, després d'una interminable excursió d'una setmana al camp, ell s'aixecà i avançà entre núvols i foscúria cap a una porta, mentre ella portava sol i cantúries per l'altra. Anà esmaperdut, ben lluny dels indrets on solien trobar-se els nois, i en cercà de desolats, que fossin en harmonia amb son esperit. Un rai d'estaques que hi havia al riu l'invitava, i ell s'assegué en son caire d'enfora, i contemplà l'ombrívola extensió del corrent, no desitjant aleshores sinó d'ofegar-se de cop i volta, i sense ataleiar-se'n, sense sofrir l'inconfortable tràmit enginyat per la natura. Aleshores es recordà de la seva flor. La tragué, tota arrugada i marcida, i ella augmentà poderosament la seva tètrica felicitat. Es preguntà si ella s'apiadaria d'ell en saber-ho. Quí sap si ploraria, i desitjaria de tenir el dret de posar-li els braços al voltant del coll i reconfortar-lo? O bé giraria el cap fredament, com tot el món, ple de buidor? Aquesta imatge li causà una tal agonia de delectable sofriment, que l'anà regirant i regirant pel seu magí, i l'anà considerant sota noves i variades llums, fins que esdevingué ben gastada. A la fi s'aixecà, tot sospirant, i se n'anà entre la fosca. Cap a dos quarts de deu o les deu passà pel carrer abandonat on vivia l'adorada inconeguda; s'hi aturà un moment; cap so no caigué damunt sa orella parada; una candela expandia una claredat opaca damunt la cortina d'una finestra del segon pis. Era allí la presència sagrada? S'enfilà al clos, i passà llisquívolament entre les plantes, fins a romandre sota aquella finestra; mirà en l'aire, envers ella, per llarga estona, i amb emoció; després s'ajagué en terra sota d'ella, cara en l'aire, amb les mans estretes damunt el pit, i servant la pobra flor marcida. I així hauria volgut morir: a la serena, en la fredor del món, sense aixopluc damunt sa testa, mancada de fogar, sense que una mà amistosa eixugués la suor mortal de son front ni cap rostre amorós es decantés compassivament al damunt seu quan vingués la gran agonia. I així el trobaria ella quan mirés cap enfora, en l'alegre matí… i, oh!, qui sap si deixaria caure una llàgrima damunt sa pobra figura sens vida, qui sap si exhalaria un petit sospir, en veure una vida jove i brillant tan rudement desfeta, tan immaturament dallada?