Страница 57 из 61
Joe l'Indi fou enterrat vora la gola de la cova, i la gent hi anà a ramades en barques i carros, del poblet estant i de tots els masos i caserius d'una rodalia de set milles; hi portaren llurs infants, i tota mena de queviures; i confessaren que gairebé s'havien divertit tant en l'enterrament com haurien fet en veure'l enforcat.
Aquest enterrament aturà la ulterior creixença d'una cosa: la súplica adreçada al governador per tal que Joe fos perdonat. La petició havia reunit una colla de firmes: hom havia tingut moltes de reunions ploroses i eloqüents, i un comitè de dones totes sentimentals havia estat designat per anar, amb extraordinari dol i gemegadissa, a trobar el governador i pregar-li que fos un ase clement i trepitgés el seu deure. Hom creia que Joe l'Indi havia matat cinc habitants del poblet; però què hi feia? Llucifer mateix que hagués estat, hauria pogut acoblar una pila de curts de gambals, decidits a escritotejar llurs noms al peu d'una súplica de perdó i a deixar caure damunt ella una llàgrima de ses canals d'aigua, sempre perjudicades i traspuadores.
El matí després de l'enterrament, Tom se'n dugué Huck a una banda reservada, per tenir-hi una important conversa. Huck, aleshores, sabia ja pel gal·lès i la vídua Douglas tota l'aventura de Tom; però Tom digué que es pensava que hi havia una cosa que no li havien fet saber, i que d'aquesta cosa volia parlar.
A Huck se li entristí la cara, i féu:
- Ja sé què és: heu anat al Número 2 i no hi heu trobat sinó whisky. Ningú em va dir que haguéssiu estat vós, però vaig compendre que el devíeu ésser, de seguida que vaig sentir parlar d'aquesta qüestió del whisky; i vaig capir que no havíeu arreplegat el diner perquè d'una manera o altra us hauríeu acostat on jo no era i m'ho hauríeu fet saber, encara que haguéssiu tingut la boca closa per a tothom. El cor sempre m'havia dit que no en tiraríem cap tros a l'olla.
- Bé, Huck: jo no vaig dir-ne res, d'aquell taverner. Ja sabeu que la seva taverna anava com una seda el dissabte, que és quan vaig anar a la forada. No us recordeu que havíeu de vigilar-la aquella nit?
- Oh! sí! És que sembla que hagi passat un any! Fou la mateixa nit que vaig seguir Joe l'Indi fins al tros de la vídua.
- Vau seguir-lo?
- Sí. Però… muixoni!… Em penso que Joe l'Indi ha deixat amics al seu darrera, i no vull que m'amarguin la vida i em juguin males passades. Si no hagués estat per mi, seria a Texas, ara, d'allò més bé.
Aleshores Huck digué tota la seva aventura, en confidència, a Tom, el qual fins a aquell moment només havia sentit la part que en sabia el gal·lès.
- Bé- digué Huck al cap de poca estona, tornant a la qüestió principal -el que va pescar el whisky del Número 2 va pescar els diners, també, penso jo. Sigui com sigui, és cosa perduda per a nosaltres, Tom.
- Huck, els diners no han estat mai al Número 2!
- Còm!- Huck escorcollà vivament la cara del seu companyó! -Heu tornat a trobar la pista d'aquests diners, Tom?
- Huck, són a la cova!
Els ulls de Huckleberry flamejaren.
- Torneu-ho a dir, Tom!
- Els diners són a la cova!
- Tom, digueu la veritat, ara: va de facècia o de bo de bo?
- De bo de bo, Huck: tan de bo de bo com mai hagi dit cap cosa en la vida. Voldreu anar-hi amb mi i ajudar-me a treure'ls?
- Ja ho crec, que voldré! Voldré, si és en un indret on puguem arribar amb llum i sense temença de perdre'ns.
- Huck, podem fer-ho sense gens ni mica d'enquimerament.
- De primera! I per què penseu que els diners són a…?
- Huck, espereu a saber-ho fins que siguem allí. Si no els trobem, m'avinc a donar-vos el meu timbal i totes les coses que mai hagi arreplegat. Ho faré, mala negada!
- Molt bé. D'això, se'n diu engegar-se! I quan serà?
- Ara mateix, si voleu. Esteu fort abastament?
- És molt endins de la cova? Fa tres o quatre dies que moc els puntals, ara; però no puc caminar més d'una milla, Tom: o, si més no, aquest és el meu parer.
- Hi ha unes cinc milles, fins allí, pel camí que tothom pendria, fora de mi; però hi ha una drecera d'allò més curta que ningú la sap, fora de mi. Huck, us hi portaré en un bot. Jo remaré fins allà, i tornaré a remar fins aquí, jo tot sol. No haureu de donar ni un cop de rem.
- Almenys eixim ben endegats.
- Molt bé. Necessitem pa i vianda, i les pipes, i un saquet o dos, i dos o tres cordills d'estel, i algunes d'aquestes coses de nova mena que en diuen mistos. Ja us dic jo que quí sap les vegades vaig desitjar de tenir~ne uns quants, en ésser allà dins.
Una mica després de migdia, els nois emmanllevaren un bot d'un habitant del poblet que estava absent, i van posar-se tot seguit en camí. Quan foren unes quantes milles més avall del forat de la cova, Tom digué:
- Veieu? Tot aquest roquissar és del mateix caient, del forat de la cova estant, fins qui-sap-lo en avall. No hi ha cases ni clapes de bosc: són les mateixes mates. Però no veieu aquell indret esblanqueït allà baix, on hi ha una rossola? Bé, doncs, això és una de les meves marques. Ara anirem a terra.
Desembarcaren.
- Ara, Huck, aquí on estem, podríeu tocar aquell forat per on vaig sortir, amb una canya de pescar. Vejam si sabríeu trobar-lo.
Huck cercà a tot el volt i no trobà res. Tom avançà altívolament envers un grup de roldons espessos i digué:
- Veu's-lo aquí! Mireu-lo, Huck; és el forat més avinent de la contrada. I, sobre això, muixoni! Fa temps que vull ésser lladre, però reconec que em calia trobar una cosa així, i el romanso era on l'aniria a cercar. Ara ja el tenim, i el tindrem secretament; només hi deixarem venir Joe Harper i Ben Rogers. Perquè, naturalment, ha d'ésser una partida: altrament seria fora d'estil. La Partida de Tom Sawyer! Sona esplèndidament: veritat, Huck?
- Sí, talment, Tom. I a quí robarem?
- Oh! A tothom, si fa no fa. Als vianants: aquest és principalment el costum.
- I hom els mata?
- No, no sempre. Se'ls encabeix a la cova fins que paguen un rescat.
- Què és, un rescat?
- Diners. Els feu arreplegar tot el diner que puguin de sos amics, i, després que els heu tingut un any tancats, si no l'arrepleguen, els mateu. Aquest és el costum general. Però les dones no les mateu. Les dones les tanqueu, però sense matar-les. Sempre són belles i riques, i qui-sap-lo espaordides. Els preneu els rellotges i altres coses que duen, però sempre llevant-vos el capell i parlant amb cortesia. No hi ha ningú tan cortès com els lladres: a tots, els llibres ho trobareu. Bé, les dones comencen d estimar-vos, i, al cap d'una o dues setmanes que són a la cova, paren de plorar, i després no podreu aconseguir de cap de les maneres que se'n vagin. Si les en traieu, tomben en rodó i tornen. Això es veu a tots els llibres.