Страница 8 из 8
El vam posar verticalment.
- Gira’t -li vaig dir-, gira’t d’esquena.
Em va obeir sense dir paraula. Vaig mirar-li l’esquena: no hi havia res. La vaig repassar bé de tots els costats, res. Llavors, vaig donar la volta i vaig mirar els bidons. Allà tampoc no hi havia res.
- Escolta -em vaig dirigir a Kiril mentre estava estudiant els bidons-, has vist la teranyina?
- Quina teranyina? On?
- Bé -vaig dir-. Hem tingut sort.
Però no vaig poder evitar de pensar: potser no és cert del tot.
- Au -li vaig ordenar-, agafa’l.
Vam carregar el “xuclat” sobre la “xancla”, col·locant-lo sobre la seva base perquè no rodolés. Allí el teníem, el nostre amiguet, ben nou, ben net. El sol jugava sobre el coure, i el vernís blau entre els discos lluïa com en una lleugera bromera irisada. Aleshores vam veure que no era un “xuclat” sinó una mena de recipient, com una mena de pot de vidre amb xarop blau. Després d’haver-lo contemplat, vam grimpar a la “xancla” i, sense discursos inútils, vam començar el viatge de tornada.
Quina xauxa, la vida d’aquells savis! Primer de tot, treballen de dia. Segon, per a ells no és gaire difícil d’anar a la Zona, perquè la mateixa “xancla”, tota sola, els torna a casa: té un dispositiu, una mena de trajectògraf, si se’n pot dir així, que la dirigeix seguint exactament el trajecte que havia fet a l’anada. Així flotàvem en sentit contrari, repetint totes les nostres maniobres, ens aturàvem, quedàvem un moment suspesos i repreníem el nostre camí, tot passant per damunt de les meves femelles. Quasi les podíem agafar i ficar al sac.
Naturalment, els meus novells acompanyants es van refer de seguida. Giraven el cap a totes bandes, sense cap mena de por, només amb curiositat i goig perquè tot havia acabat bé. Es van posar a parlotejar. Tender brandava els braços afirmant que així que hauria dinat, tornaria a la Zona per traçar el recorregut fins al garatge. Kiril em va agafar de la màniga i començà a explicar-me coses del seu “graviconcentrat”, o dit en altres paraules, la “calva de mosquit”. No vaig aconseguir calmar-los de seguida. Els explicava tranquil·lament quants rucs havien petat a la tornada, precisament perquè estaven massa alegres.
- Calleu -els vaig dir- i mireu bé al voltant, sinó us passarà el mateix que a Lyndon el Nan.
Les meves paraules van produir efecte. Ni tan sols van preguntar què li havia passat a Lyndon el Nan. Així que flotàvem en silenci i jo només pensava en una cosa: com aixecaria el colze. M’imaginava totes les variants de la manera com engoliria el primer glop, però de tant en tant, la teranyina brillava davant dels meus ulls.
Finalment, vàrem sortir de la Zona. Ens van ficar, juntament amb la “xancla” i tot, en el “matamosques”, o, dit científicament, a l’hangar sanitari. Ens van rentar amb tres aigües bullents i tres alcalins, ens van passar per una porqueria de raigs i ens van abocar a sobre pólvores de talc; després ens van tornar a rentar, i per fi ens van assecar i ens van dir:
- Apa, nois, esteu lliures!
Tender i Kiril van transportar el “xuclat”. Es van aplegar tants xafarders que era impossible apropar-s’hi, i va passar la cosa de sempre: els curiosos no feien res més que mirar i emetre exclamacions d’alegria. Però de posar-se a ajudar la gent cansada, res de res. En fi, passem; amb això, jo no hi tenia res a veure. En aquell moment, ja no tenia res a veure amb cap cosa.
Em vaig treure el vestit especial, el vaig llençar a terra -ja el recollirien- i em vaig ficar a la dutxa. Em vaig tancar en una cabina, vaig treure el flascó, el vaig destapar i vaig mamar com una puça. Així m’estava, assegut sobre un banc, els genolls buits, el cap buit, l’ànima també buida, fent baixar l’alcohol coll avall com si fos aigua. Era viu. La Zona m’havia deixat anar. Em va deixar anar, la molt marrana. La bandarra. Era viu. Els novells, no ho podrien comprendre mai. Ningú més que un stalkerno ho podrà comprendre mai. I per les galtes em relliscaven llàgrimes, llàgrimes d’alcohol o d’alguna altra cosa que desconec. Vaig engolir-me tot el flascó. Jo estava mullat i ell, sec. Es clar, em faltava el darrer glop. Però això es podia arreglar. Aleshores ja tot es podia arreglar. Era viu. Vaig encendre una cigarreta, sense moure’m del banc. Després vaig sentir que em començava a recuperar. Se’m va acudir la idea del premi. Allò dels premis està bastant ben muntat en el nostre Institut. Tan aviat com tornes, ja pots anar a buscar el sobre que et toca. Possiblement me’l portarien aquí, a la dutxa.
Tranquil·lament em vaig començar a despullar. Em vaig treure el rellotge i vaig veure que havíem passat cinc hores llargues a la Zona. Senyors, cinc hores. Vaig tenir una esgarrifança. Sí, senyors, a la Zona el temps no existeix. Cinc hores… Però, pensant-ho bé, què són cinc hores per un stalker?Fa riure. Perquè sovint són dotze hores o vint-i-quatre. Si no has tingut temps d’acabar la feina durant la nit, passes el dia sencer a la Zona, amb la closca sota terra i ja ni reses, és més aviat una mena de deliri que tens i tu mateix ja no saps si ets mort o viu… La segona nit acabes la feina, fas cap amb la rampinya fins al cordó policíac, i allà hi ha patrulles amb metralladores; aquells malparits t’odien, no els fa cap gràcia de detenir-te, estan escagarrinats perquè pensen que els pots contaminar; no volen res més que pelar-te, ells tenen tots els trumfos a les mans. I després, intenta demostrar que t’han pelat il·legalment… Així que tornem-hi, et fots de bocaterrosa, resant fins a l’alba, una altra vegada esperes la nit, mentre que la teva rampinya és al teu costat i tu no saps ni si senzillament és allà o si a poc a poc t’està matant. O també, allò que li va passar a Iskhak el Musculós: havia perdut el camí i a l’alba estava encallat entre dues trinxeres sense poder anar ni cap a l’esquerra ni cap a la dreta. Li van estar disparant durant dues hores, sense èxit. Durant dues hores va fingir estar mort. A la fi, gràcies a Déu, s’ho van creure i van marxar. El vaig veure més tard i no el vaig reconèixer: quasi no semblava un home.
Em vaig eixugar les llàgrimes i vaig fer córrer l’aigua. Durant una bona estona em vaig estar rentant. Amb aigua calenta, aigua freda i de nou amb la calenta. Vaig gastar tota una pastilla de sabó. Després en vaig tenir prou. Vaig tancar la dutxa i vaig sentir que algú tustava a la porta. La veu de Kiril cridava alegrement:
- Ei, stalker, surt! S’oloren calés!
Calés, que bé. Vaig obrir la porta i vaig veure Kiril tot despullat, només en calçotets, de bon humor, sense traces de malenconia, i em donava un sobre.
- Té -em va dir-, és de part de la humanitat agraîda.
- La teva humanitat, me la passo pel cul. Quants n’hi ha?
- A títol d’excepció i per haver-te comportat heroicament en circumstàncies perilloses: dos salaris!
- Sí. Així es pot viure. Si em paguessin dos sous per cada “xuclat”, fa temps que hauria engegat l’Ernest a fer punyetes.
- Què, estàs content? va preguntar Kiril, amb una cara somrient com una lluna plena.
- No està malament -vaig contestar-. I tu?
No va dir res. Em va estrènyer pel coll, em va prémer contra el seu pit suat, després em va deixar i es va amagar a la cabina veïna.
- Ei! -vaig cridar-. I Tender? Està recuperant les forces?
- I ara! Tender està envoltat de periodistes, no pots imaginar-te quin aspecte més seriós que té… Els ho explica d’una manera molt escaient…
- De quina manera, dius?
- Escaient.
- Bé, il·lustríssim. La pròxima vegada agafaré un diccionari, honorable. -I llavors, vaig sentir com si hagués rebut una descàrrega elèctrica-. Espera Kiril -vaig dir-, vine aquí.
- Però si ja estic despullat -va contestar.
- Surt, que no sóc una nena!
Va sortir. El vaig agafar per l’esquena i la vaig examinar. No, m’ho deu haver semblat. Tenia l’esquena neta. Dos fils de suor secs.
Конец ознакомительного фрагмента. Полная версия книги есть на сайте ЛитРес.